Només cal mirar i escoltar al nostre voltant. Els principals perdedors d’aquesta deriva neofeudal del nou capitalisme són allò que la sociologia americana, en el seu moment anomenà classes mitjanes. Es tracta d’un grup social desafortunat en la terminologia, car la denominació marxiana de “petita burgesia” resulta tan categòrica com falsa. “White collar” també resulta un terme amb calçador i innexacta. Les dificultats de trobar una paraula és coherent a l’hora d’aplegar una fracció de la societat amb condicions, contextos, costums, creences, pràctiques i expectatives sovint antagòniques. El que sí resulta ser cert és, en primer lloc, i d’acord amb la nostra realitat catalana, la seva condició estadística no majoritària -la sociòloga Marina Subirats considera que amb prou feines representa un 40% de la població regisrada-. Un pes demogràfic que, en canvi, contrasta amb la desproporció de la seva visibilitat pública, i que alhora es contradiu amb la seva irrellevància política.
Insuficiència demogràfica i escàs pes polític explique precisament la fragilitat que caracteritza a qui no forma part de les elits. Amb un sistema polític dissenyat per blindar els privilegis del 10% de la població benestant (i un nucli dur d’un 1% d’elits extractives), el col.lectiu de les classes mitjanes ha perdut més que ningú i viu amb un terror existencial la degradació de la seva existència i la llosa d’unes perspectives d’enfonsament en el magma d’allò que, també amb obsolescència s’anomenava com a classe treballadores i que avui resulta un terreny de disputa entre sociòlegs per trobar denominació. “Precariat” i “perifèria social” són dues de les propostes més ben col.locades per hostatjar entre el 50 i 60% d’un contingent demogràfic que té més d'”infraclasse” que de col.lectiu. Es tracta de gent unida per la desesperança, per ser víctimes del sabotatge a l’ascensor social, per l’absència d’esperança i per la degradació social i pèrdua de llaços socials, una fracció pròpia de societats duals com les llatinoamericanes, exhaustes després de dècades de suportar un despietat capitalisme neoliberal.
És tot això que explica el fet que les grans mobilitzacions dels darrers anys tinguin com a protagonistes aquest incert 40%. Unes fràgils i en descomposició classes mitjanes, amb una bona formació, amb unes pràctiques i creences que els raporten, encara una certa confiança en les institucions, una fe en els valors de la disciplina, i, malgrat algunes contradiccions, la idea que només amb l’estat del benestar es pot articular un mínim de justícia social. És cert que, com denunciaven les ideologies obreres, també tenien els seus defectes: l’egoisme de classe, el menyspreu i por respecte les “classes perilloses”, el seu conservadorisme social. Tanmateix, encara representen el darrer baluard de la democràcia, allò que ens separa la hipòcrita civilització del projecte de barbàrie neoliberal i de castes de les actuals polítiques.
Un exemple clarament visible és el rampant independentisme. Només cal veure tot el material gràfic de les mobilitzacions. Mestres, infermeres, empleats qualificats, petits comerciants,… són els més entusiastes amb la ruptura. També, com assenyalen els diversoz informes sociològics, a major nivell educatiu, major incependentisme i major capacitat i voluntat de ser al carrer en defensa d’un model social i en perill. Revoltes com les del 15-M, o concrecions del malestar social com el Procés Constituent també espais de resposta i proposta amb prou nivell de contundència per capgirar aquesta involució social. Certament, també hi són els sectors més compromesos i actius de la classe treballadora, els resquicis d’organització sindical, i els resistents dels vells moviments socials. Tanmateix, el nivell de depressió social entre els que han perdut la seva feina, els qui probablement no treballzn mai més (tret que es reparteixi feina i riquesa equitativament) fa que, probablement, molts atemptin contra els seus interessos en el nou paper de lumpen que les elits els dessignen. Només així es pot entendre la penetració del PP, Ciutadans o altres formacions xenòfobes entre aquests sectors abandonats.
Qualsevol que hagi participat en tota mena de mobiltzacions en aquests darrers anys ho ha pogut veure amb els seus propis ulls. Són les tan criticades classes mitjanes les que porten el ritme. Són les que participen en la generació d’alternatives. Són les que, tímidament, projecten la ruptura. Són les que haurien d’arribar a la conclusió que, no fer res, és abocar-se a l’autodestrucció. I que protegir-se implica haver d’assumir que la igualtat i el repartiment del treball i la riquesa representa l’única fórmula de sobreviure, individualment, i col.lectiva.