Pre-guerra civil a Mèxic

Tal com era previsible, les institucions oficials mexicanes han donat per guanyador el candidat oficialista del PAN Felipe Calderón. Per la seva banda, el líder del PRD López Obrador i els seus partidaris han engegat un procés de desobediència civil que podria culminar amb la creació d’un govern paral·lel. Al llarg d’aquests darrers dos mesos, la premsa espanyola no ha deixat de desinformar, sovint amb intencions sospitoses. I Mèxic, on sembla haver indicis de frau, o com a mínim dubtes sobre els resultats finals, sembla protagonitzar una deriva creixent en la fractura transversal d’una societat on pot copsar-se un clima de guerra civil larvada.

No vull arriscar-me a jutjar sobre la transparència dels comicis del juliol passat. Apuntaré que, contràriament al que expliquen diaris com El País, no tots els observadors internacionals ni les organitzacions que vigilaven les eleccions coincideixen en les seves anàlisis. Segons sembla, personalitats poc sospitoses de pro-perredistes com Colin Powell o Henry Kissinger, consideren poc net el procés i entitats com el National Democratic Institute, presidit per Madeleine Albright, ex-secretària d’estat amb Bill Clinton han trobat manipulacions massives tant en la campanya com en l’escrutini. Un fet curiós. Habitualment mitjans com El País i el seu entorn, que solen deixar una mínima quota de dissidència, aquesta vegada, a banda d’opinar descaradament, no han deixat cap escletxa on s’escolès cap informació que, com a mínim matisés la seva monolítica opinió.
Qui prodest? és la primera pregunta que hauria de formular-se tot periodista o científic social. És evident que l’escassa independència que quedava dels mitjans massius desapareix del tot en el moment que grans empreses, de capital internacional tot i presentar-se com a espanyol, controlen la premsa i la televisió, que com tots sabem, són negocis tan ruïnosos que només funcionen si serveixen com a cobertura ideològica. I, lògicament, aquests grans grups tenen un autèntic pànic que Mèxic, un dels principals productors de petroli de la regió, amb reserves de gas, i probablement un dels principals intermediaris d’activitats il·legals, caigui en mans d’un nou model d’esquerres nacionalitzador, redistribuidor, keynesià, tal com ha succeït amb Veneçuela i Bolívia. En resum. Els conqueridors espanyols tenen por d’una segona guerra de la independència.
Fins aquí, la nostra perspectiva. El preocupant, tanmateix, no és tant els interesos de les grans empreses pressumptament espanyoles -a mi, com a noaccionista, tant se me’n dóna qui es quedi amb el petroli- sinó les conseqüències socials d’una societat profundament desigual. Mèxic és un país d’una violència extrema, on la policia, segons l’escriptor i analista internacional Robert D. Kaplan la policia no és corrupta, és obertament delinqüent, fruit d’unes desigualtats insuportables. Qualsevol societat amb aquestes desigualtats socials acumula odi, por i ressentiment, a més adobat amb qüestions ètniques. No voldria semblar aquí maniqueu. No és rics contra pobres, indis contra blancs. La cosa és més complicada. Les classes dirigents són prou hàbils per dividir política i transversalment la massa de desposseïts i atemorir a tots aquells que, malgrat la seva precarietat econòmica i laboral, es consideren classe mitja. Pobres contra pobres, més l’habitual caciquisme paternalista fa que qualsevol conflicti polític estigui més motivat per les fidelitats personals que per aspectes ideològics.
Tot i això, he de dir que a Mèxic, de la mateixa manera que a la resta de llatinoamèrica, hi ha un moviment antiglobalització potent, ressentit, no sempre molt reflexiu, encara que amb una gran capacitat de poder identificar enemics de classe. A la banda contrària, les coses no són millors. Abans era més fàcil titllar a aquells dissidents respecte l’injust repartiment de la riquesa com a “comunistes” ara són indis, delinqüents, o qualsevol altre atribut negatiu que converteix els pobres en allò que habitualment es considera com a subpersones.
Hi ha encara altres elements que reforcen l’odi. El 1988, i aquí va coincidir fins El País (qui precisament se n’ha oblidat de recordar-lo), va haver un frau massiu a les eleccions presidencials que van impedir l’elecció del candidat del PRD Cuáctemoc Cárdenas, fill de Lázaro Cárdenas, el president més honest de la història de Mèxic que va obrir els braços als republicans espanyols, i que va esdevenir el Roosevelt mexicà. Cárdenas fill havia protagonitzat una escissió del PRI, Partido Revolucionario Institucional per la deriva neoliberal que havia protagonitzat a principis dels vuitanta, coincidint amb el reaganisme. Li van robar la presidència, i l’esquerra mexicana no ho oblida. Aquestes manifestacions populars, i els actes més o menys incívics que protagonitzen els seus seguidors, expressen encara el ressentiment per aquell episodi. En justícia, els pertoca una legislatura, més enllà que en l’actualitat hi hagi, pressumptament un empat tècnic.
Un altre punt. El 1994, un PRI en decadència, encara que funcionant com a maquinària de poder, va triar Luis Donaldo Colosio com a candidat. Tanmateix, aquest home no semblava disposat a seguir fil per randa el consens de Washington i les teories econòmiques neoliberals. Pocs mesos abans de les eleccions, va ser assassinat. Mai no ha estat aclarit el crim. El nou candidat, Carlos Salinas de Gortari, va ser elegit, i va demostrar ser tan bon alumne de les classes de neoliberalisme que el país va entrar en fallida tècnica el 1997 (el tequilazo). Posteriorment, va arribar a ser processat per corrupció. Quin element.
L’aparició el 1994 de la revolta zapatista, no va sorgir com a un bolet. Hi havia un sector important del país que manté un discurs altament contrari al neoliberalisme. No ens enganyem, aquest terme amaga el manteniment de les diferències de classe a uns límits inimaginables, i un estat que requereix de la corrupció per escapar de la fallida. És el que passa quan els molt rics no tenen el bon costum de pagar impostos, o quan mantenen la major part dels seus negocis fora de la fiscalització de les instiucions.
Tenim, doncs, un problema, i un problema seriós. Hi ha molt d’odi, d’una banda, de grans interesos de l’altre. Persones poderoses sense escrúpuls disposats a enviar a pobres contra pobres. Persones més o menys ideologitzades, encara que sovint massa dogmàtiques i a qui la violència, sovint patida, no els repugna. I una gran hipocresia dins d’unes institucions sense credibilitat. Perquè, és obvi que, què poc hagués costat fer un altre recompte! Bé, sí, potser hauria costat una nova Veneçuela a les portes de l’imperi! És clar, que com deia Pedro Navaja; La vida te da sorpresas
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *