Confusió és la paraula que defineix l’opinió pública i les cancelleries occidentals a l’hora d’administrar la conflictiva situació egípcia. D’una banda es fa evident que la trajectòria política empresa pel país mediterrani resultà inquietant, condicionada per un còctel de crisi econòmica, polítiques neoliberals suïcides, ineptitud política, sobrepoblació i fanatisme religiós. De l’altra, els seculars prejudicis occidentals a l’hora d’analitzar, no sense un estúpid paternalisme occidental, una societat amb una lògica no tan allunyada de la nostra.
Certament, hi ha hagut un cop d’estat militar. I que dos anys enrere, es produí una implosió del sistema que, ja feia moltes dècades que havia deixat d’ésser nasserista, i que, a partir del canvi de bàndol de Sadat en els fronts de la guerra freda, havia esdevingut un estat autoritari. I que en aquestes circumstàncies, el grup d’oposició millor organitzat (i generosament finançat des de les teocràcies corrputes del Golf) són islamistes perillosos disposats a esclafar el pluralisme i qualsevol indici d’estat de dret. El mandat de Morsi ha estat una demostració pràctica de com la democràcia sovint esdevé una malaltia autoimmune disposada a atacar el propi país.
Malauradament, els coptes, les dones, o qualsevol que consideri que hi ha coses més transcendents que la visió única d’una religió totalitària, s’han adonat de la fragilitat del sistema. I aquells que tenien esperances en què la caiguda del vell règim suposaria la fi de la dictadura neoliberal del FMI han acabat més que decebuts. Malauradament, i després de l’experiència islamista, la majoria d’egipcis estan abraçant la teoria del mal menor. A molts occidentals, aquest cop resulta lleig. Tanmateix, una teocràcia que treu el cap a la Mediterrània és un perill terrible per a l’estabilitat del planeta. Cal pensar que estan molt bojos, farcits de deliris geoestratègics en què voldrien retornar a un califat amb fronteres del segle VIII. I no adonar-se d’aquest perill és un papanatisme suïcida.
A la Mediterrània des de fa molt que hi ha una teocràcia, i tothom -excepte honroses exepcions- li fa la gara-gara… a ella o a un dels multiples tentacles que té. Defensar aquesta -o altre- teocràcia (directament o indirectament), però, no trobo cap “papanatisme suïcida”. No serè jo qui judifici les opinions dels demés, però cal tenir en compte que els liders dels coptes van aliar-se amb els salafistes per donar suport a un cop d’Estat en contra d’un govern elegit democraticament.
Atentament, i bona setmana
Vet aquí la pregunta: Amb Mursi de president haurien arribat a tenir lloc unes noves eleccions democràtiques quan hagués tocat?
I n’hi afegeixo una altra: Arribaran a fer-se unes noves eleccions democràtiques a la Turquia d’Erdogan?
Vet aquí plantejada la paradoxa del demòcrata: un demòcrata és aquell que renuncia a imposar per la força les seves idees fins i tot si en té l’ocasió. Però, i quan té la certesa que un tercer li arrabassarà la llibertat?
Atentament
[En cap cas vull establir una concordància entre vostè -que crec que és una persona honesta- i els suposats “historiadors” espanyols que he fet referència al meu comentari].