Immigració i hipocresia

Abans de tot, i de qualsevol interpretació esbiaixada, voldria aclarir que, a diferència d’altres intel·lectuals o polítics que usen i abusen de la immigració, qui això escriu, per circumstàncies professionals, ha tingut força contacte amb nord-africans i subsaharians, i que per tant, els considera persones, amb vista i ulls, i especialment sentiments i situacions variades, més que no pas xifres i imatges sense contingut, que és el que abunda a les informacions periòdiques que alimenten el debat (si és que n’hi ha) sobre aquesta controvertida qüestió.

Els periodistes, cada estiu parlen d’immigració. Saben que en aquesta època de l’any, amb escassa densitat inforativa, hi apareixeran les imatges d’immigrans il·legals arribant amb precàries embarcacions a les costes canàries o andaluses. Com cada agost, allò que s’autodenomina l’opinió pública, pressionarà als polítics per tal que posin fi a aquesta dinàmica. Alguns, no sense una certa demagògia, tractaran de posar l’accent en els drames individuals. Finalment hi haurà agres polèmiques sobre el repartiment d’aquests cada vegada menys magribins i més subsaharians.

La immigració africana dels darrers anys, certament, constitueix un dels fets més dramàtics de la nostra història recent. Tanmateix, moltes de les expressions que se senten aquests dies són obertament falses. Les situacions són variades i les circumstàncies personals poden arribar a ser molt diferents entre sí. Malgrat el que s’afirma sovint, ni els països emissors (en l’actualitat Senegal, Gàmbia i Nigèria serien els més actius) estan en una situació tan desesperada -de fet les seves economies, malgrat tot, creixen- ni la quotidianitat dels nouvinguts millora extraordinàriament quan s’instal·len (només cal preguntar als psiquiatres i psicòlegs de la seguretat social). La seva arribada ocasiona distorsions importants a la societat d’acollida, i també a les seves pròpies estructures socials i familiars. Les migracions, i això els historiadors ho sabem bé, no són cap bicoca, especialment per a les primeres generacions.

En segon lloc, l’arribada d’immigrants cridats a copar els espais socials i salarials més baixos ocasiona guanyadors i perdedors en la societat catalana. Per suposat, determinada tipologia d’empresaris aconsegueixen fàcilment una mà d’obra habitualment dòcil i precària, i sense capacitat de resposta. En canvi, les classes baixes autòctones, i creixentment, les classes mitges, veuen perillar els seus espais i  poder adquisitiu per aquesta competència deslleial. Els immigrants són útils per a aquells que mantenen una posició de domini, i afebleix la d’aquells que depenen d’un salari. Per tant, des d’un punt de vista objectiu, si bé és cert que contribueixen al creixement econòmic general, els immigrants suposen un factor negatiu de desestabilització per al terç més desafavorit de la població autòctona.

D’altra banda, ens assalten interrogants. L’experiència francesa, holandesa, i fins i tot italiana, ens mostren greus problemes identitaris respecte a segones i terceres generacions. Tot i que hi ha exemples fantàstics d’incorporació, en peu d’igualtat, de nombrosos immigrants, la regla general indica la creació d’espais segregats que acaben perpetuant un cercle viciós de baixa autoestima, pobresa i ressentiment, que sovint pot expressar-se mitjançant una subcultura marginal com passa sovint amb la comunitat afroamericana als Estats Units, o com les revoltes de les banlieux a París.

Tercer punt. Quan es parla positivament d’immigració, es fa des de la perspectiva empresarial o econòmica. No es parla d’en Mohammed o la Wintu, sinó de mà d’obra. Per tant, importa poc o gens la persona, i sí en canvi la utilització (o explotació) econòmica que se’n desprengui.

Finalment, és lògic, normal, i sobretot legal que quan una persona que no pugui ser considerada refugiada, entra il·legalment a qualsevol país, sigui repatriat. Pel que sembla, no hi ha acord de repatriació amb aquests països subsaharians. Es podria entendre que els estats emissors volen així desprendre’s d’un gruix de població molesta, i els funcionaris espanyols o italians, fan el paripè lamentant-se d’aquesta situació de buit legal. Ara bé… és aquesta actitud creïble?

Si considerem que la intervenció de les multinacionals europees, entre elles moltes de capital espanyol, ocupen espais sencers de països subsaharians en activitats extractives, violant flagrantment la sobirania d’aquests estats -amb la connivència, òbvia, de la seva classe política-, si els estats europeus són capaços de forçar mesures econòmiques que poden condemnar sectors sencers a la misèria, si s’entèn que la sobirania d’aquests estats és més teòrica que real, si observem l’extraordinària capacitat de pressió política i econòmica que manté la UE és lògic que la repatriació d’aquells individus sense permisos legals es tracta d’una simple qüestió de voluntat política. És perfectament possible repatriar centenars de milers d’immigrants irregulars. Això no es fa, perquè, hipòcritament, a uns quants empresaris els interessa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *