Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

9 de juliol de 2013
0 comentaris

Volatilitat política

Resulta extraordinàriament difícil preveure com poden evolucionar els conflictes en èpoques d’elevada volatilitat política, acompanyada d’efervescència social. L’esclat de les anomenades “primaveres àrabs”,  a inicis de 2011, el seguiment i articulació del descontentament en allò anomenat 15-M, mesos després, va donar lloc a una mena d’insurgència calidoscòpica que ha tingut com a penúltima expressió les multitudinàries protestes a Turquia i Brasil. Des dels espais marginals del desenvolupament econòmic fins a les regions més dinàmiques, passant per les democràcies emergents dels batejats com a BRIC, el malestar social s’estén. I pot passar a fase d’hibernació o mantenir-se en estadis de baixa activitat. Tanmateix, no recula, sinó que es registra un increment en les tensions tectòniques en el que podria  ser preludi d’un nou terratrèmol.

Què porta tanta gent variada en circumstàncies diverses a expressar el seu descontentament? Més enllà de reivindicacions explícites, bona part contradictòries entre sí, emergeix la idea, la voluntat concertada, de bastir un paradigma alternatiu al TINA (There Is Not an Alternative) de Thatcher. Hi ha una necessitat tàcita de reclamar un model fonamentat en premisses antagòniques al capitalisme hegemònic, un Iing que contraresti i equilibri el Iang desbocat dels nostres dies.

I d’això es tracta, de trobar un consens tàcit, un decàleg d’objectius assolits, uns deu manaments que, amb alè religiós, es fonamenti en un de sol que necessàriament ha d’incorporar el verb “repartir” en el llenguatge quotidià de l’economia i la política. Un punt d’inflexió en la deriva desigualitària ­–i per tant, autoritària– encetada per les elits globals. A continuació, haurien d’arribar els “experiments per país” que, de fet ja han començat (amb poca traça) en certs estats llatinoamericans, els quals han hagut de patir campanyes de descrèdit (i sabotatges reiterats) per part dels defensors del sistema. Una fase següent  hauria d’incorporar un empoderament popular, paral·lel  a la deslegitimació simbòlica i real dels propietaris d’uns, tan tangibles com intangibles, mitjans de producció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!