Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

2 de juliol de 2013
0 comentaris

Projectes col·lectivitzadors de la cultura

Nota: Aquest és un article que apareix en el primer número de la revista Tentacles, una extraordinària aposta d’un grup de joves militants del bon periodisme cultural.

Ben segur, una de les lectures més profitoses que pot realitzar qualsevol persona interessada en el funcionament de la cultura és mirar-se el clàssic d’Arnold Hauser Història Social de la literatura i l’art, llibre de 1951 i traduït al català el 1966 que ens recordava allò que sovint s’ignora. Que no s’entén l’alta cultura si no és en funció del model social. Que l’alta cultura, tal com és viscuda en l’actualitat no s’entén sense la funcionalitat sòcio-econòmica contemporània. Que el cànon literari no és més que una construcció cultural que és, alhora, reflex de la concepció jeràrquica i desigualitària que marca el sistema capitalista. Que en el passat la cultura seguia models ben diferents (en el cas occidental lligada a la idea de mecenatge i gremialisme, i abocada a fer elogi del poder) i que és ja al segle XIX quan el món artístic es veu abocat a competir i a vendre productes immaterials en el mercat de la mateixa manera que qualsevol altra mercaderia. Que la rebel•lia de novel•listes i artistes es correspon a la voluntat de singularitzar-se en una situació de competència asimètrica. Que són les relacions de poder les que imposen estètiques i temàtiques. I que fins i tot la rebel•lió intel•lectual és matèria abduïda per la lògica del benefici econòmic. 

És per tot això que el món llibertari, també sorgit en paral•lel i en contra de l’expansió capitalista, és tan difícil d’abordar intel•lectualment per tot aquell que, imbuït ¬¬¬¬¬-conscient o inconscientment- dels valors capitalistes, tracta d’analitzar un moviment que no es deixa subjugar per aquesta lògica de poder. De la mateixa manera que els primers àcrates oposen col•lectivisme a individualisme de mercat, anarquia enfront d’autoritat, igualtat enfront a jerarquia, els creadors llibertaris funcionen sobre paràmetres difícils d’entendre per a tot aquell que s’ha arribat a creure que conceptes com “originalitat”, “singularitat”, “genialitat” permeten establir relats, artistes o obres dominants per damunt de les altres. En altres termes, la cultura àcrata és essencialment anticanònica. No suporta relacions de poder entre obres i artistes, de la mateixa manera que no les tolera en les relacions socials i econòmiques.

És clar. Mentre el capitalisme modela la societat d’acord amb valors d’acumulació material, especulació i desigualtat, els anarquistes del XIX encarnen una tradició alternativa, que d’una banda entronca amb les antigues experiències democràtiques de la societat moderna i medieval amb els seus projectes societaris. D’aquí les idees col•lectivistes teoritzades per Bakunin o Proudhon o la voluntat anarcocomunista de Kropotkin, qui considera que tota creació artística, cultural o ideològica, és de propietat comunitària. D’aquí que pensadors com el nord-americà Benjamin R. Tucker considerés absurd la idea de propietat intel•lectual. Kropotkin, a la seva Conquesta del pa té molt clar que el coneixement acumulat al llarg de generacions és un patrimoni col•lectiu, al mateix nivell que els recursos naturals. Per tant, és també absurd considerar drets d’autor, o l’especulació econòmica al voltant de la creació artística. D’aquí, també, aquests corrents contemporanis que, com Anonymous o els diversos partits pirates de la xarxa, siguin en certa manera la continuació d’aquest corrent profund de dissidència col•lectiva.

Com dèiem, a fi de conèixer i comprendre l’art, cultura i literatura llibertària és necessari despullar-se de tots aquests prejudicis capitalistes, que sacralitzen la propietat individual o la desigualtat i especulació en el valor de la creació. Perquè l’anarquisme cultural precisament neix precisament com a reacció enfront a aquesta estreta concepció economicista. L’art i la cultura, per tant, resulten una experiència col•lectiva, en la qual creador i públic estableixen una relació igualitària, de tu a tu. És així com s’explica que, per exemple, a la llarga tradició periodística, de milers de capçaleres, qualsevol militant té veu i espai. Diaris emblemàtics com Solidaridad Obrera són sempre oberts a recollir escrits de qualsevol militant o simpatitzant. Les editorials anarquistes publiquen novel•les escrites per escriptors no professionals. Un exemple emblemàtic són els més de sis-cents títols de La Novela Ideal, editada per La Revista Blanca de la família Montseny entre 1923-1937 que permeten publicar a escriptors desconeguts del món llibertari (bona part mestres racionalistes) al costat d’altres novel•listes més reconeguts. O relats i poemes publicats a les seves revistes culturals, amb major o menor tècnica. I sobretot, malgrat força exepcions, l’absència de crítics que facin d’intermediaris entre autor i públic. Perquè, de fet, el que es busca és aquesta relació directa.

Una anècdota explicada a les memòries del recentment desaparegut Abel Paz ens narra la cara de satisfacció del seu amic, Llibert Sarrau, que amb quinze anys publica la seva primera obra Juanito el abandonado, que ressegueix patrons de novel•la rosa i social, potser escrita sense massa traça, i que tanmateix connecta amb una visió estètica on romanticisme idealista enllaça amb reivindicació social. Més ben elaborades són els treballs d’altres escriptors amb major experiència, com la mateixa Frederica Montseny o el barceloní Palmiro de Lidia. Tanmateix, la idea que qualsevol pot aspirar a esdevenir actor i espectador de la cultura llibertària precisament aconsegueix estrènyer llaços col•lectius en una mena de món paral•lel, l’univers llibertari, en conflicte amb el món capitalista oficial, en conflicte perpetu amb una cosmovisió enfrontada.

Aquesta idea de fer d’actor i espectador, o allò que en podríem dir, “fer tots els papers de l’auca”, el veiem en el món ateneístic. A banda que cada seu àcrata, ja sigui la secció sindical o el grup d’afinitat, té en la seva biblioteca o escola racionalista més o menys improvisada el seu epicentre social, és més que habitual el teatre d’aficionats com a espai social i cultural. Grups d’anarquistes preparen i executen obres d’Ibsen, Guimerà, Zweig o qualsevol altre que tingui un component social important. Els papers de tècnic, autor, adaptador, actor o espectador s’intercanvien amb força facilitat. I precisament la voluntat antijeràrquica que fonamenta el món llibertari promou que siguin els més joves els qui gaudeixin de major protagonisme en aquesta relació directa, on intercanvi i acció es conjuguen amb reflexió col•lectiva i conspiració anticapitalista. No invento res. Una de les millors tesis doctorals de la dècada passada, del valencià Javier Navarro, ho definí en un afortunat títol: A la revolució per la cultura! Mitjançant aquestes pràctiques de sociabilitat i creació compartida, els joves llibertaris en fan una excel•lent escola on veuen que una revolució sense classes ni amos, és possible. I és possible perquè, malgrat tots els errors i dificultats, han comprovat que així és. I que, malgrat l’exclusió educativa que al nostre país experimenten les classes subalternes, la seva cultura, impregnada de valors propis, els permet elaborar, creure i viure un relat que els aporta l’autoestima necessària per rebel•lar-se.

I la revolució del 1936 és una exhibició de com aquesta cultura sense classes ni intermediaris és possible. Mentre les runes dels combats barcelonins de finals de juliol del 36 encara fumegen, el Sindicat Únic d’Espectacles Públics arriba a fer l’inimaginable (i només estudiat de manera recent per la universitat): la col•lectivització del teatre i el cinema. Cosa curiosa, a banda de promoure una reforma radical on s’igualen salaris, i entremig l’anormalitat de les circumstàncies bèl•liques, el sindicat adscrit a la CNT (i format sobretot per tècnics de baixa qualificació) passa a gestionar els teatres i a assolir la quadratura del cercle: abaixar l’import de les entrades, doblar el nombre de treballadors i representació i assolir un bon nivell de beneficis. Com? Tot eliminant el benefici empresarial i muntant una cartellera estèticament poc agosarada, encara que molt taquillera. Pel que fa al cinema, són els tècnics qui acaben fent de directors i productors, i en canvi, realitzant uns treballs molt innovadors, amb filmació de pel•lícules com Barrios bajos o Aurora de esperanza que anticipen el neorealisme amb una dècada d’antelació. El resultat, com tot és discutible, tanmateix són unes creacions (que recomano que els lectors es puguin mirar per internet) que permeten filmar en directe aquestes aspiracions d’un món que es revoltà, ni que fos de manera efímera, contra un capitalisme que ha tractat d’esborrar la seva memòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!