Conferència de donants al Líban

La conferència de donants per a la reconstrucció del Líban, celebrada ahir, és considerada com a un èxit diplomàtic. El compromís de lliurar un 700 milions d’euros, poc menys del doble sol·licitat per Beirut hauria d’ésser una bona notícia. Tanmateix, els titulars dels diaris i les agències de notícies obvien els fets essencials, que és el mateix que falsejar la informació. Pocs editorials, pocs analistes -si és que encara n’hi ha- esmenten les responsabilitats i el rerefons d’un sagnant conflicte que en 33 dies ha acabat amb les esperances de 15 anys    

El més pur sentit comú, recollit amb més freqüència del que ens pensem als codis penals, indica que aquell que és responsable de la destrucció de béns aliens és qui ha de fer front als danys ocasionats per acció o omissió. Curiosament ens trobem amb què la Unió Europea corre a lliurar fons per iniciar la reconstrucció d’allò que amb els mateixos fons europeus dels darrers anys ja s’havia reconstruït. És a dir, nosaltres, com a ciutadans que financem els pressupostos de la UE estem contribuint a pagar per unes infrastructures, ja sufragades per nosaltres, i que ha destruït un altre. Un altre, per cert que és un estat internacionalment reconegut, i a qui per tant, des del punt de vista del dret internacional, podria veure’s intervinguts els seus comptes per reparar allò que ha destruït. La contribució de la UE al Líban, per tant, és una obra kafkiana i que respon a la més absoluta de les hipocresies, atès que permetem que un estat sobirà destrueixi un altre, sense que per això sigui sancionat.
Voldria deixar una cosa ben clara. No només crec en la justícia i necessitat de l’existència d’un estat com Israel. Fins i tot, malgrat que es fa evident el seu deteriorament institucional, hi mantinc una certa simpatia, almenys pel que fa a bona part de la seva política interna i de benestar. Ara bé, com explicava, si no recordo Paul Kennedy, la seva política exterior podria semblar més a l’actuació d’un adolescent. Un adolescent que, d’una banda es fa la víctima, que sempre vol imposar la seva raó, que mai reconeixerà els seus errors i que mai voldrà responsabilitzar-se de les seves males accions.
Atacar un país sobirà, per accions que no han tingut ni el protagonisme, ni la connivència de les seves institucions, és simplement, un acte de pirateria. El manteniment del bloqueig aeri i naval, sota arguments inconsistents, deslegitima la capacitat per governar-se. És cert que qualsevol país té dret a defensar-se d’atacs exteriors. Tanmateix, existeix l’anomenat principi de proporcionalitat que aquí no ha aparegut per enlloc.
Considero que totes les destruccions ocasionades per 33 dies de bombardeigs, així com la mort de centenars de civils, exigeixen que sigui Tel-Aviv qui faci front, tot sol, a la reconstrucció d’un país, que és el més feble militar, ètnica i religiosament, del gegant israelià.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.