Espai de Dissidència

Lluís Calvo i David Caño, Teresa la mòmia, La puça del petroli, Badalona, 2013

Escriure sobre poesia sol ser força complicat. Bàsicament, perquè en un art en què, fonamentalment es tracta de transmetre emoció, la prosa i l’assaig difícilment pot fer justícia al conjunt d’impressions i sensacions contradictòries (i en el cas de Calvo i Caño, a més, de penombres cromàtiques) que suscita en el lector potencial o penedit. El llibre de títol poc delicat, de ressonàncies zombianes, liquiditat baumiana, malparidesa deborniana i ironia ?i?ekiana, és d’una brevetat física i densitat espiritual que, des d’un punt de vista astrofísic, seria equiparable a un nan roig: recerca d’una consició espaial, atracció gravitatòria poderosa, i un passat, pel cap baix mogut.

La brevetat i concisió, que contrasta amb la contundència dels licors d’alta graduació, ens permeten pensar en un aparell mètric: la de l’haikú indisciplinat, la de la pseudotanka transgressora. Allà on els models japonesos tracten de recrear atmosferes d’elevada espiritualitat, emocions trascendents en sentiments ambigus, els autors no se sotmeten a cap dictadura del nombre (no només sil.làbic), sinó que conscientment busquen la pertorbació, el cop de puny, la violència de l’ERO com a metàfora tràgica del temps vigents. Uns versos sense compassió, que cerquen estabornir un lector que sovint pot quedar hipnotitzat per un cert ritme raper de l’antiga ressonància narrativa d’ambdós poetes.

Qui això escriu, víctima aquesta setmana de les conferències de Bauman i de la lectura de ?i?ek és conscient, com també ho són els autors, de la mort de l’amor, i de la seva substitució de la depriment deriva anunciada per Guy Débord fa una colla de dècades. Els versos que toquen els sentiments, freguen únicament els genitals, potser amb major fruïció del que fa deu anys, tractaven d’exercir uns imparables que, tanmateix no arribaren massa lluny. I en aquest sentit… “ Un silenci molt llarg: / si jo fos Louis Garrel / acabaries follant-me / I la imatge es fon en negre” em fa venir al cap la implosió de l’amor platònic i l’explosió d’un enamorament socràtic, maièutic i gens majestàtic (malgrat la temptació del nós).

A tot això, les referències a aquesta realitat que requereix de narcòtics per suportar-la. Narcòtics no necessàriament il.legal (de fet els somnis i les il.lusions encara no han acabat davant l’Audiència Nacional). Una realitat que malgrat les diverses escales, ja siguin les de la Catedral de Girona, ja siguin les dels proliferats centres comercial, no són precisament, com confessen els poetes, les del cuirassat Potemkin, malgrat que la desesperació no prenguin cos en l’expressivitat muda de les escenes d’Eisenstein, sinó en l’expressivitat nul.la d’aquesta societat líquida (i liquidada) en la qual ens hem posat a viure.

Conjunt de poemes que s’agrairà més de sentir-se que de llegir-se. Especialment en indrets entre la penombra, i si pot ser adobats amb licors aromàtics i fums psicodèlics.