La afirmació teva “l’emblemàtica CNT, la força obrera nominalment ibèrica, i en el fons catalana d’epicentre barceloní”, no es sustenta enlloc. Una cosa és la força decisiva als anys trenta de Barcelona i el seu entorn, i l’altre dir que la CNT era una força gairebé nominal a Espanya. De fet, l’apelatiu “catalana” també tindria molt poc sentit llavors, no creus?. La regional aragonesa era imponent (i ho va pagar amb la sang dels seus militants) als anys trenta, enfront a una CNT que a Girona era relativament feble. Un avantpassat meu era de Cadis, a un poble anomenat Espera, i pel que conec en la zona, segurament era molt més viva la CNT que a la Segarra, Les Garrigues o la Garrotxa. A Asturies era més potent la UGT, però la CNT tenia una força molt gran a Gijón i a determinades conques mineres. Molt més gran que al Pallars o a Osona. Crec que la teva afirmació va més en la linia de convertir la història de la CNT en un patrimoni del catalanisme, i demolir els ponts històrics, de fraternitat i experiència comú amb la resta d’Espanya. Encara que pensis que no, això és profundament reaccionari en si mateix, i aliè a la història anarquista.
Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Ressenya publicada al passat núm. 319 del Setmanari La Directa
MÉS QUE UNA CONFEDERACIÓ
Ferran Aisa, CNT, La força obrera de Catalunya. Base, Barcelona, 2013, 335 pp.
Al llarg de la dècada dels setanta, des de les facultats d’història i des de l’àmbit militant, es van elaborar i publicar diverses recerques sobre el paper de la CNT, institució anarcosindicalista central del moviment obrer anterior al 1939 i el sindicat revolucionari de referència mundial. Tanmateix, bona part d’aquestes investigacions –condicionades per les dificultats d’accés a les fonts i per un subdesenvolupament acadèmic- sovint acabaven mostrant un esquematisme estèril, fruit de prejudicis socials i ideològics, i víctimes de la inflexibilitat del pensament marxista imperant. En el cas de la historiografia militant, sovint una concepció excessivament factual i metodologia positivista, i el pes dels enfrontaments interns, impedien oferir una visió històrica en color i relleu.
A mesura que la Transició anava imposant els seus silencis, la CNT –i l’herència llibertària en general– va anar desapareixent dels àmbits d’estudi. Tanmateix, a partir de finals dels noranta, a mesura que les primeres esquerdes es feien visibles en els defectes constructius de l’arquitectura constitucional, i que joves generacions d’investigadors anaven interessant-se per un fenomen escassament estudiat, van començar a tractar-se l’anarquisme en els diferents vessants culturals, antropològics, de gènere, socials, ecològics, o d’àmbits que havien estat menystinguts per la historiografia anterior.
L’actualitat, condicionada per la fallida del sistema polític i sindical, empeny a revisar el passat, i tornar a examinar –aquest cop amb més i millor documentació, i menys prejudicis– l’emblemàtica CNT, la força obrera nominalment ibèrica, i en el fons catalana d’epicentre barceloní. Diversos treballs estan en marxa. Un dels més interessants ens l’ofereix Ferran Aisa, potser el més estajanovista dels historiadors en actiu i que representa, alhora, un punt de contacte entre el món acadèmic i militant.
El llibre que acaba de publicar, no només aborda la història purament institucional. Aisa recull bona part de les aportacions de les darreres dècades sobre els diversos fenòmens que contextualitzen l’acció anarcosindicalista. L’autor, hi afegeix a bastament ingredients d’història cultural –àmbit on excel·leix i divulgat diversos assaigs–, fet que ens ajuda a disposar d’una CNT en 3-D, i que ens permet acolorir les fotografies en blanc i negre que sovint ens oferien entre camps enfrontats. La conclusió d’aquesta revisió del gran sindicat és que, la clau de l’èxit, arrelament, i capacitat de supervivència malgrat circumstàncies adverses, fou aquesta, que la CNT no fou un sindicat, sinó molt més. Fou una entitat global que articulà institucionalment una contrasocietat en coexistència –i conflicte– contra l’estat oficial, l’estructura de classes i el sistema econòmic. Una contrasocietat on no només es defensaven amb mecanismes d’acció i participació directa els aspectes estrictament laborals, sinó que esdevenien espais de sociabilitat, àmbit formatiu, país de solidaritat, i mecanisme d’integració social. Sense pretendre-ho, Aisa, escrivint des de la desolació del present, ens ha ofert un vessant pedagògic. Al cap i a la fi, la CNT esdevé una lliçó del passat aplicable al present.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!