Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

27 de maig de 2013
0 comentaris

La fallida espanyola

Qualsevol observador imparcial s’adonarà fàcilment que Espanya té un problema identitari. I no, no parlem del volcà independentista que pot acabar per esquitxant el mapa ibèric amb nous colors. Cal fixar-se, simplement, en les pròpies imatges de les múltiples protestes i manifestacions que proliferen, dia rere dia, a places i carrers arreu de l’estat. De fet, en qualsevol fotografia de les diferents mobilitzacions dels afectats per la hipoteca, contra l’estafa financera, contra la privatització per terra, mar i aire empesa per un govern on coincideix franquisme amb neoliberalisme, ni una sola bandera oficial. Al costat de les autonòmiques, al costat d’unes ressuscitades banderes roges i llibertàries, ressorgeix, amb força, la republicana.

No s’ha de menystenir l’aspecte simbòlic. De fet, el mateix concepte de la manifestació, de l’ocupació provisional de l’espai públic, obeeix a una determinada litúrgia. La presència ostensible de grups i individus que, sabedors que la seva voluntat política és desatesa per (i pel) sistema, representa un recordatori, un avís, un suggeriment, que bíblicament els últims poden arribar a ser els primers (i per això, caldrà que els primers siguin arrossegats a la cua). Això té la seva importància, perquè invoca els vells fantasmes d’allò que la generació del 98 anomenà com “les dues espanyes”.

Certament, l’acceptació dels símbols franquistes (bandera, himne i monarquia) van ser col·locats amb calçador al llarg dels primers anys de la Transició. Era la manera simbòlica (els símbols són essencials) que les coses podrien canviar, encara que els equilibris de poder entre vencedors i vençuts a la guerra, romandrien fonamentalment igual. La presència de la “rojigualda”, doncs, era una garantia, gairebé freudiana, que els amos del país podrien estar tranquils. L’acatament de la bandera, per part de socialistes i comunistes, implicava l’acceptació d’esdevenir “bons minyons” que no qüestionarien l’ordre, que mirarien cap a un altre costat en adonar-se de les taques de sang a la roba dels seus amfitrions, que no tocarien determinats interessos, que hi hauria temes que mai no traurien al dinar de Nadal. De fet, lleis d’Amnistia, constitucions fetes servir com a escuts defensius, la criminalització de la dissidència (especialment si és basca o catalana) o la histèria que suscità entre la dreta la qüestió de la memòria històrica ens assenyala un mapa intern cosit a còpia de fronteres internes intangibles, invisibles, encara que presents, que marquen un territori minat, hostil, incòmode en què ha esdevingut un estat espanyol cada vegada més antipàtic.

El cert és que la bandera oficial espanyola serveix per a dues coses: o bé manifestacions de la dreta contra la llibertat sexual, l’escola laica o contra bascos i catalans, o per expressar allò que el sociòleg britànic Michael Billig anomena com a “Nacionalisme banal”: celebracions esportives, catarsis col·lectives, o tot allò que busca una emoció compartida que serveix per dissimular buits de continguts. Un nacionalisme banal que fa bo aquella dita castellana del “dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”.

El fet que els espanyols deixin de compartir símbols, o que una nació com l’espanyola estigui dividida simbòlicament resulta molt significatiu sobre l’estat de fallida. No es tracta d’una fallida econòmica (que també) sinó una de moral, que expressa un antagonisme dur entre unes elits qüestionades (la incompetència i suïcida egoisme de classe de les quals ha multiplicat l’efecte de la crisi) i una població majoritàriament víctima de la situació, que potser sembla confosa, irritada i adolorida, com qualsevol pacient que es recupera d’una llarga anestèsia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!