Espai de Dissidència

Les agendes editorials han fet que, després de tres anys al calaix, el meu llibre Anarquisme, fet diferencial català, influència i llegat de l’anarquisme i la societat catalana contemporània hagi sortit al carrer aquest mes d’abril. Una sortida amb embranzida, perquè, tal com s’explica al Setmanari La Directa, ha obtingut la metafòrica medalla de bronze en el rànquing dels quince llibres alternatius més venuts aquest passat Sant Jordi. Per a mi és tot un honor i una satisfacció, no pas estar a cap rànquing, sinó tenir indicis que a molta gent li interessa el llibre i té intenció de llegir-lo. També va ser una agradable sorpresa comptar amb una ressenya elogiosa del gran Xavier Montanyà el passat 19 d’abril.
Contràriament al que molts podrien pensar, i malgrat el provocatiu títol, la meva obra no és un pamflet polític. Es tracta d’una obra d’assaig, acadèmica, de reflexió profunda i perspectiva historiogràfica que tracta de respondre a diverses preguntes. Per què arrela amb tanta força l’anarquisme a Catalunya? Per què s’ha silenciat o caricaturitzat el seu paper polític o històric? Per què de l’eixordador silenci acadèmic sobre el fenòmen? Per què fa tanta por a tanta gent? És l’anarquisme una constant en la nostra història política i social? Som una societat amb trets i tradicions llibertàries?
El que pocs sabran és que en la gènesi d’aquest llibre, a banda de les preguntes que m’havia fet i pocs, en la tradició historiogràfica catalana s’havien atrevit a contestar, hi ha la relectura del Notícia de Catalunya, coincident amb el centenari de l’historiador gironí Jaume Vicens Vives… 

Vicens Vives fa una interpretació històrica de l’esdevenir de la nació catalana. Amarat del seu noucentisme historiogràfic (i de la pulsió imperialista progermànica) assenyala un gran defecte constant de la història: la dificultat dels catalans de relacionar-se amb el poder, de gestionar el minotaure. Per reforçar la seva tesi, enumera les diverses revolucions que, des dels remences fins a la del 36 protagonitza el poble. El que l’historiador gironí considera un vici, jo ho considero una virtut; una fórmula de vitalitat, un plebiscit quotidià (merci, Renan) d’accentuar la gran diferència de catalans rebels i republicans arraconats entre dos grans estats amb vocació imperial. La nostra relació amb el poder és pèssima perquè detestem la pompa i circumstància, les diferències, la monarquia, l’ostentació. Ens atrevim amb tot. Si cal, posant un caganer al més sagrat pessebre. És en bona part dels diversos fets i conflictes (amb el triangle viciós d’elit autòctona col·laboracionista, estat anacrònic militaritzat, i societat catalana insubmissa) on es desenvolupa aquest antagonisme respecte de la pròpia idea d’estat i autoritat. Tot plegat, terreny adobat perquè l’anarquisme, en les seves fórmules explícites o implícites, pugui arrelar.

En fi. Passo les paraules de la contraportada per anar fent boca.

Anarquisme i Catalunya són dos conceptes que la història universal ha aplegat. Internacionalment Barcelona és coneguda com la capital de la «divina acràcia» o la Rosa de Foc. També va ser la capital on es constituí el 1907 la Solidaritat Obrera, i tres anys més tard la Confederació Nacional del Treball, el sindicat de caràcter anarquista més important del món pel que fa a l’afiliació i la transcendència històrica.

Malgrat això, estem avesats als tòpics contemporanis que presenten els habitants de Catalunya com a gent treballadora, ordenada i profundament assenyada, llocs comuns que redueixen la realitat a la mínima expressió i es presenten com una tergiversació interessada amb un pòsit de veracitat, un instrument de propaganda subtil al servei d’un objectiu. Per a molts observadors dels segles XVII i XVIII, els catalans són violents perquè no es volen sotmetre a una lògica política imposada, perquè no comparteixen els valors dominants de submissió i desigualtat. En canvi, els cànons analítics elaborats des de mitjans del XIX presenten els catalans com a amants del treball, de l’ordre i el seny perquè els grups dominants locals, que també dominen els discursos intel·lectuals, anhelen un paí­s modelat pels valors de l’ordre i el progrés propis de la burgesia.

Encara que una minoria poderosa, aliada amb un estat aliè, i amb prou capacitat per bastir un imaginari col·lectiu i una hegemonia cultural, hagi expulsat de la memòria històrica el món llibertari o l’hagi reduït a categories inferiors, el fet és que aquest llegat hi és. Hi és i propicià una revolució que il·luminà (o aterrí) el món, viscuda (o patida) pels nostres avis. Malgrat aquest procés d’invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat catalana.