Excel·lent reflexió en la qual concordo. Tot i que pròpia de primer curs de contra-insurgència, la “dissidència construïda” desplegada en paral·lel a l’avenç d’aquesta espoliació anomenada crisi, explica en bona part que desprès de sis anys estem igual que el principi. Sens dubte una dissidència genuïna hagués donat fruits, com bé il·lustra l’episodi narrat per l’autor. Tanmateix, la llei de causa i efecte opera inexorable. Tal faràs tal trobaràs…
Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Fa alguns mesos vaig ser convidat a participar en un acte sobre polítiques de solidaritat. Al meu costat, hi havia la representant local de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que imagino, els organitzadors volien presentar com a activisme del present. Per la meva banda, i per la condició d’historiador, de mi esperaven que expliqués alguns antecedents històrics que ens ajudessin a comprendre millor la situació de crisi actual. Ateses les circumstàncies, i que no feia gaire havia fet un llibre sobre els antecedents de la violència revolucionària del 36, vaig exposar un procés històric tradicionalment silenciat en el relat oficial de la història. Es tractava de la “vaga de lloguers”.
Tot just iniciada l’etapa republicana, i inspirat en exitoses experiències a Mèxic, Nova York i Buenos Aires, diversos col·lectius lligats a la CNT i al diari Solidaridad Obrera van organitzar un boicot als elevats preus dels lloguers barcelonins.
Una de les grans tradicions catalanes ha estat el de l’especulació immobiliària. I l’habitatge obrer, almenys al llarg de les dècades anteriors, representava el percentatge més elevat d’Europa respecte als ingressos dels treballadors. Diversos comitès de barriada, amb suport de sindicats i xarxes associatives de la ciutat van organitzar un acte original i contundent de desobediència: van abaixar unilateralment la quantitat a pagar als amos dels pisos (al llarg dels trenta la immensa majoria de l’habitatge era de lloguer) fins al nivell raonable d’una quarta part del salari del llogater. I, en cas de situació d’atur forçós, la suspensió indefinida fins al restabliment de la situació.
Això caigué com una bóta de dinamita entre les classes propietàries. En alguns casos, els amos dels pisos haguessin preferit tenir llogaters morosos abans que llogaters que decidissin pel seu compte quina era la quantitat justa a pagar. La repressió no es féu esperar. Les autoritats municipals i autonòmiques van actuar amb una desproporció absoluta, a còpia de desnonament. Molt sovint, aquests es produïen entre una pluja de pedres llançades amb contundència per part de dones i criatures. Quan es tallava el gas, l’electricitat o l’aigua, els empleats sindicats la restablien. Quan es desnonava alguna família, els veïns esbotzaven la porta i la reocupaven. Sovint, quan algú havia acabat a la presó o denunciat per resistència a l’autoritat, alguns activistes esperaven l’amo i actuaven amb intimidació i sovint amb violència, de manera que, en comparació, els actuals “escraches” podrien semblar com una pel·lícula del Disney Channel.
La “lluita per Barcelona” en afortunada definició de l’historiador anglès Chris Ealham, es perllongà al llarg de la dècada dels trenta. L’encaparrament autista de la Cambra de la Propietat Urbana, incapaç de fer la més mínima negociació, i el paper parcial de l’Ajuntament (favorable sempre a la propietat) propicià un drama terrible. La revolució del 36 implicà que molts dels desnonats, de famílies que havien estat expulsades de casa seva, les criatures que havien contemplat com se’n duien els seus pares a la presó o lliurats a cases de caritat, feia que els humiliats d’ahir esdevenien els venjadors de l’endemà.
Bona part de la violència revolucionària del 1936 no fou cega. Els desnonats, aquesta vegada, anaven armats. I sovint, bona part dels assassinats tenien com a rerefons revenges sobre fets recents. En el meu llibre, redactat el 2008, escrivia que precisament aquell episodi esdevenia la constatació d’un terrible fracàs. Podria haver-se evitat la tragèdia si hi hagués hagut seny, generositat i flexibilitat. Tanmateix, la cobdícia dels uns adobà el terreny per a la revenja dels altres.
Dies després de la conferència, vaig lliurar un dels exemplars del meu llibre a l’activista de la PAH. Algunes setmanes després, vaig saber que algunes parts dels meus llibres, especialment les dedicades a especificar les estratègies d’acció directa, eren llegides en veu alta davant les assemblees de desnonats. Uns desnonats cada vegada més desesperats, més tensionats, i amb una ràbia cada vegada menys continguda. En els darrers mesos, l’estúpida inflexibilitat de bancs, caixes i polítics està esdevenint una mena de sessió d’espiritisme col·lectiu. Sembla com si el PP estigui disposada a invocar els fantasmes del passat. I el problema és, que qui invoca esperits, sovint es troba allò que no busca.
Podria haver-se evitat la tragèdia fa vuit dècades. Encara s’és a temps d’evitar-la ara. O potser ja és massa tard. Hi ha massa odi acumulat, i massa estupidesa en la conducció econòmica i política del drama.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!