Espai de Dissidència

Com a petit tast, us passo les meves paraules de presentació.

NOTES PRÈVIES

Amb una nota evocativa del desaparegut escriptor egipci Nagib Mahfuz, el 31 d’agost de 2006 vaig obrir el meu blog a Vilaweb, sota un títol tan poc original com “La bitàcola de Xavier Diez”. Per aquelles dates el fenomen blogaire es trobava encara en plena expansió, abans que les novetats pel que fa a xarxes socials li restessin un cert protagonisme. Anteriorment ja havia fet alguna provatura amb altres suports, tanmateix el fet d’emprar la plataforma de Vicent Partal facilitava allò que tots els escriptors i blogaires perseguim: difusió i lectors.

Tota novetat que es troba a les beceroles ha de generar la seva pròpia hermenèutica en un procés heurístic. Els blocs, en general, i la meva bitàcola en particular, no constitueix cap excepció. I, en un principi esdevenien apunts de caire més personal, a la manera de notes de dietari, reflexions apressades correlacionades amb experiències i opinions. Aviat, també vaig incorporar els materials que, com a articulista, venia publicant a la premsa de paper des de mitjans de la dècada dels noranta, i que per definició, esdevenien creacions periodístiques més elaborades. D’aquesta manera, la bitàcola esdevenia una plataforma oberta, una creative commons on es recollia bona part de la meva creació periodística i reflexiva, que combinava amb opinions i impressions apressades, d’aspectes polítics, culturals personals o filosòfics. A mesura que passava el temps i creixien els lectors, el nivell d’exigència esdevenia superior, i els àmbits a analitzar, més extensos. Els ritmes de creació, també anaven variant.

Qui segueix qualsevol bloc, tant si fa d’autor com si exerceix del més exigent ofici de lector, comprova que determinats moments comporten una certa intensitat informativa i d’anàlisi, combinats amb altres de reflexions més espaiades i menor densitat. Tanmateix, al llarg de sis anys he tingut un ritme relativament regular, que a data d’avui, consisteixen en 889 posts repartits en sis anys i tres mesos, una mitjana d’una dotzena d’intervencions mensuals, una cada dos o tres dies. També m’ha possibilitat dialogar amb bona part dels internautes, car vaig decidir, des d’un primer moment deixar la porta oberta amb els comentaris. Això, que sempre representa un risc, ha esdevingut una benedicció, perquè m’ha permès compartir reflexions amb altres blogaires i persones amatents i sensibles, tot creant una certa xarxa de contactes i afectes, en un sentit molt similar als establerts entre moviments i generacions del mon literari. S’acusa, amb raó, que la blogosfera és sovint massa autoreferencial, amb mirades mútues entre diversos actors, amb confluències i respostes mútues. El meu blog, malgrat la seva vocació individualista, també incorre en aquests vicis.

I, si parlem de densitats informatives, el sexenni 2006-2012, període on es recullen un centenar llarg d’articles dels prop de nou-cents publicats, ha estat ric en esdeveniments i processos històrics. Han representat, per a tots nosaltres, allò que podríem anomenar “temps interessants”. A nivell global, hem assistit a una ofensiva neoliberal que pretén destruir els antics consensos socials. Hem viscut un xoc transformador com els descrits per Naomi Klein on la ruptura d’una bombolla ens arrossega vers una dictadura financera i una esmena a la totalitat de les polítiques de benestar. A nivell nacional, hem experimentat el col·lapse del model de la Transició, que ens obre vers nous escenaris d’incertesa. Hem contemplat l’enèsima (i qui sap si definitiva) ruptura Catalunya-Espanya. Hem hagut de suportar el naufragi de la política convencional, la desorientació de l’esquerra, les transformacions pel que fa a la mentalitat col·lectiva. Hem estat testimonis de canvis profunds en aquest inici de segle. I és en aquest context convuls i volàtil on he volgut alçar la meva veu. Sovint una veu heterodoxa, a contracorrent, “predicant en el desert” com descriu el meu lector i amic Francesc Foguet, al pròleg d’aquest llibre. Té raó. Al cap i a la fi, un blog també representa una finestra al món. Una finestra amb megàfon incorporat, amb paraules, certituds, incerteses, raons o creences que desitjo compartir a l’altra banda de la xarxa. Amb una voluntat, sovint obsessiva de deixar testimoni escrit, més enllà de l’encert o desencert amb què acabo valorant la realitat. És per això que tinc la sensació que aquest llibre, amb impressions desorganitzadament ordenades, pot esdevenir petroli per als lectors actuals, i sobretot els futurs, quan bona part dels dubtes dissipats a la boira puguin dissoldre’s. Petroli per cremar i tractar d’encendre una llàntia en la nit que representa la saturació informativa i la frivolitat opinativa, i jaciment en tant que material apressat del moment, que pot oferir clau per analitzar uns temps convulsos als historiadors que vulguin conèixer els detalls d’una època que, imagino, resultarà difícil d’interpretar.

Potser és per això que aquest conjunt de textos esdevingui una mena de dietari involuntari. Mai no he fet ni pretès escriure un diari, tanmateix, sóc un lector entusiasta del gènere. Com a historiador, sé que la lectura d’aquesta literatura íntima permet captar l’essència d’un lloc i una època. Els bons dietaristes són capaços d’aportar apunts del natural sobre una realitat, com totes, plena de contradiccions. I qui s’endinsi en la lectura d’aquest volum, deduirà fàcilment la meva admiració per una de les millors obres d’aquest format, que coincideix amb un dels filòsofs que més acaben influint en la meva dimensió intel·lectual. Entre el 4 de juliol de 1845 i el 6 de setembre de 1847, el filòsof individualista Henry David Thoreau s’instal·là en una petita cabana al costat del llac de Walden Pond. Al llarg de dos anys, dos mesos i dos dies va redactar els apunts que sortirien publicats en forma de llibre, el 1854, el que es considera un clàssic de la literatura anglesa i caòtic assaig filosòfic. Walden, or Life in the Woods es pot llegir com a conjunt de crítiques a la societat occidental. El filòsof nord-americà abordava les qüestions més quotidianes i transcendentals, més metafísiques i quotidianes. Establia un diàleg amb la naturalesa física, humana i cultural. Des del seu aïllament al bosc, que combinava amb llargues passejades, converses amb amics, visites a veïns, conferències filosòfiques impartides arreu de Massachussetts, freqüentació de la biblioteca pública de Concord, anava forjant un pensament desordenat, alhora que harmònic. També compartia els seus diaris personals amb els seus col·legues transcendentalistes, en el que resultava una pràctica habitual en l’època.

Thoreau, tanmateix, no era una personalitat fàcil. Malgrat la seva vocació ermitana, el seu sentit elemental de justícia l’impel·lia a obrar en conseqüència. Esdevenia un fervent antiesclavista, en una època en què aquesta qüestió empenyia els Estats Units al punt de ruptura. També exercia de pensador a contracorrent, que dissentia de la deriva expansiva d’una societat, que en el seu moment, aspirava a la conquesta de l’oest. En un país nou i jove que tot just començava una extraordinària revolució industrial i tecnològica, el brillant Thoreau, número 1 de la seva promoció de la universitat de Harvard, i per tant, encarregat de pronunciar el discurs de graduació, horroritzà la concurrència en considerar que si Déu havia creat el món en sis dies i descansà els setè, un cop la feina era enllestida, la humanitat hauria de considerar seriosament dedicar-se a tasques productives únicament un per tal d’estudiar, gaudir, pensar  o descansar els sis restants de la setmana.

Thoreau esdevingué conseqüent amb les seves idees. La seva reclusió a Walden Pond, l’addicció a la vida contemplativa enfront l’existència productiva de la moral oficial, només en resultà una mostra. El juliol de 1846, amb motiu de la guerra expansionista contra Mèxic, les autoritats estatals decretaren un impost especial per fer front a les despeses derivades. El filòsof es negà a pagar-lo, per considerar-lo immoral. De res van servir les pressions de familiars. Ni tan sols la decidida voluntat del propi recaptador Staples, paradoxalment un dels seus amics pròxims, disposat a pagar-lo per ell, va servir de res. Thoreau forçà l’administració a detenir-lo i empresonar-lo. La nit que passà a la cel·la redactà el que resultà ésser un dels pamflets polítics més rellevants de la història contemporània: Del deure de la desobediència civil, on expressa la necessitat d’imposar el sentit moral individual enfront a les injustícies col·lectives, mitjançant una actitud de resistència passiva. D’aquí que el subtítol de la meva bitàcola Passive resistance to the Incompetent Authority hi faci un homenatge. No voldria comparar-me amb el savi de Concord. Tot i així el meu testimoni és el d’un dissident. Una dissidència reclosa en la virtualitat de la blogosfera, i que tanmateix, també implica el gaudi de les relacions amb col·legues, les visites a la biblioteca, les conferències i actes públics, les lectures creuades de dietaris virtuals. I la voluntat, a contracorrent, d’entendre l’existència des d’un punt de vista més contemplatiu que productiu.

Una de les característiques de la bitàcola  és la seva heterogeneïtat temàtica. De fet, des de ben aviat vaig aplicar uns criteris de classificació dels posts en diverses categories. A l’hora d’organitzar el recull, he optat per una visió temàtica inductiva, que va del particular al general, i dins de cadascuna, un ordre cronològic. Així, començo per exposar un seguit d’apunts culturals, continuo per un capítol d’articles personals, segueixo per reflexions que tenen a veure amb la història, arribo a l’àmbit de temàtiques polítiques i socials de caràcter nacional i acabo amb la dimensió global. Transversalment, el lector podrà trobar-se amb notícies, reflexions i pensaments que van de les qüestions més anecdòtiques i quotidianes, fins a temes transcendents com els relacionats amb la globalització o la involució social i política d’aquests anys. Entremig, intervencions que toquen els debats sobre les tensions nacionals, els dèficits culturals o les misèries antropològiques d’una geografia física, política i espiritual tan carregada d’arestes i deserts.

Arribat aquest punt, és de justícia arribar el capítol dels agraïments, amb persones i institucions que m’han empès a gaudir d’aquest exercici de l’escriptura. He de començar per Lluís Miquel Pérez, l’editor d’aquest volum, que ha estat l’estimulador i animador d’aquest recull. També cal fer un entusiasta esment al meu amic Francesc Foguet, qui m’ha concedit el privilegi de redactar un pròleg tan carregat d’elogis immerescut, i que com a un dels lectors més exigents que conec, m’empeny a polir la meva endèmica tendència al destralerisme sintàctic. Cal agrair, alhora, l’equip de Vilaweb, plataforma de la meva bitàcola al llarg d’un sexenni, els diversos mitjans de paper per als quals he col·laborat, i molt especialment a Manel Cuyàs, Jordi Grau i Toni Brossa, d’El Punt-Avui, Daniel Bonaventura, del Diari de Girona, Esteve Mestre de Barret Picat, Lèlia, Laia, Àlex Vila i Roger Palà, del Setmanari La Directa i Albert Garrido de El Periódico.  I sobretot, vull expressar el meu profund respecte i agraïment pels lectors que han tingut la paciència de seguir-me.

Girona, novembre de 2012