Espai de Dissidència

Abans de començar l’article, em venia al cap, tanmateix, un altre llibre d’autor alemany, publicat per la mateixa època, que sí em sembla més rellevant. Es tracta de Perspectives de guerra civil, de l’assagista Hans Magnus Enszenberger. L’escriptor tracta de reproduir el clima de sorda tensió entre la societat europea arran d’un seguit de canvis i transformacions socials que, ja els noranta, implicaven un sentiment de pèrdua, de decadència i pessimisme. De fet, ja fa més de tres dècades, de manera sorda s’expressa una percepció generalitzada de reculada en el model de benestar, que més enllà d’aspectes materials, estadístics o reals, representa sobretot una sensació difusa de dolor, un pessimisme existencial que ens porta a la idea (certament fonamentada) que les coses aniran pitjor per a la immensa majoria, mentre que per a una selecta minoria tot seran dies de vins i roses. En una caricatura, podríem dir que la pobresa i precarietat s’ha ensenyorit d’Europa, mentre les Paris Hilton de torn tenen com a principal problema poder combinar el color del Ferrari amb el vestit de Prada. Arran de tot plegat, el filòsof detectava odi i ressentiment, ambdós, sentiments difícilment controlables en climes potencialment explosius.

Va punxar la bombolla immobiliària. Tanmateix, encara n’hi ha moltes altres, de bombolles, pendents d’explosió. Una de les fonamentals és la informativa. L’opinió publicada, amb tendència a l’autoreferència i la fixació en el melic, no explica que al carrer, a les botigues, als claustres de les escoles, a la perruqueria, a la plaça,… hi ha un elevat nivell de tensió social. Que entre els no intel·lectuals, els no experts, els no professionals integrats, s’eixamplen les rengles dels ressentits i apocal·líptics. Que no és difícil sentir (i participar) en converses en què, a còpia d’escàndols, acomiadaments vergonyosos, incertesa, insultant exhibicionisme de la riquesa, capteniments indignes, hi ha força gent que reclama el retorn a la pena de mort. Una pena de mort que estèticament recorda la pulsió vintage de la guillotina en creixents evocacions de la revolució francesa. Entre la gent corrent s’instal·la la idea d’aquesta crisi com a estafa, excusa per poder propiciar la revolució conservadora, i que només actes contundents o violència catàrquica poden revertir el procés. Dubto que la majoria hagi llegit La doctrina del shock,de Naomi Klein, un dels llibres fonamentals de la darrera dècada, tanmateix cal entendre que bona part de la població ha assumit la seva interpretació de la història. Una interpretació que porta a pensar (i malauradament des del camp polític i econòmic no deixen de ploure confirmacions) que la crisi és una excusa per posar en marxa una reacció econòmica, una “oportunitat” per acomiadar, desmuntar l’estat del benestar, colonitzar l’espai públic a partir d’apropiacions privades, i deixar a la intempèrie contingents creixents de població. Una fórmula de despullar al somni utòpic europeu i tornar a una mena d’edat fosca, on senyors d’acer amb formes d’executius assolen a còpia de terror i saqueig els béns públics i privats. Perspectives de guerra civil, que ens alertava fa vint anys un dels pensadors europeus més reconeguts.

Com tot, és difícil preveure l’evolució dels esdeveniments. Tanmateix hi ha odi. Molt d’odi. I, alhora, una certa capacitat recuperada d’organització. Una de les coses que els mitjans no expliquen és com allò que es digué 15-M s’està articulant als barris. Que a les assemblees de la PAH hi assisteixen centenars de persones, que fan i preparen ocupacions d’habitatges i accions provocatives per deixar en evidència les contradiccions del poder polític, i semblen (desesperats i fora del sistema com ja molts es troben) que no tindran cap problema per apujar l’escalada d’hostilitats. Que molts a polítics i empresaris ja els comença a resultar complicat circular lliurement per l’espai públic. Que, tot plegat, com considera el periodista Enric Juliana, podria acabar en no-res; un recanvi del sistema polític com l’esdevingut a l’Itàlia dels noranta en la forma de la substitució del sistema polític tradicional per una “berlusconització”. Tanmateix, a Catalunya, i encara menys a Espanya, no s’està per les subtileses italianitzants. La indignació sovint pot esclatar violentament a partir d’una petita espurna. I a Madrid no manquen piròmans. Tot plegat, mals averanys.