Espai de Dissidència

Finalment, un jutjat ha ordenat l’ingrés a presó d’Enric Duran, anomenat el Robin dels bancs i que al llarg d’alguns anys va dedicar-se a posar en evidència les pràctiques fraudulentes i poc ètiques que feien servir les entitats financeres. Enric Duran, un informàtic brillant i un dels activistes socials més innovadors i agosarats va aconseguir deixar en ridícul a una bona colla de bancs i caixes a partir de la incitació, per part d’aquestes, a l’endeutament de la ciutadania per fer front a una davallada constant en el poder adquisitiu dels treballadors i per alimentar la bombolla especulativa.
A diferència dels grans defraudadors indultats pel PSOE i PP, o com els grans estafadors com Millet o tants d’altres, la justícia ordinària decretà, des d’un primer moment, el seu ingrés a la presó, tot deixant palès que hi ha una justícia per a les elits socials, i una altra, per expressar-ho en termes que s’entengui, de “classe turista”.
Posteriorment, les accions d’Enric Duran, a qui he tingut el gust de tractar, i de qui es veu que és una persona moguda per interessos ètics i valors cívics d’aquests que tant es reivindiquen, ha consistit en anar forjant una cultura cooperativa que pugui esdevenir una mena d’alternativa econòmica davant el capitalisme desregulat generalitzat. 

Duran, com recull l’auto de processament i l’ordre de presó recull, ha eludit les accions judicials convencionals. Aquest és l’argument que sembla, el portarà de nou a la presó. Tanmateix, Duran ha fet, tècnicament, irregularitats legals molt inferiors a les que han fet banquers, financers o personatges de l’elit barcelonina de la banda alta de la Diagonal. I com aquests personatges, també ha esquivat els tràmits de la justícia. Els uns, ho han fet amb exèrcits d’advocats, amb la intenció que la sentència es pugui executar quan l’acusat ja faci temps que sigui a l’altre barri. Amb Duran, la justícia de classe turista, pretén ésser implacable.
Duran no és un delinqüent. I com a tal, no hauria de rebre el tracte que, en canvi, sí són mereixedors la majoria dels executius bancaris que s’han dedicat a robar els estalvis personals de molta gent (especialment mitjançant les preferents) o a vampiritzar els recursos públics. Tampoc no ha fet fora ningú de casa seva, a diferència dels causants de la bombolla immobiliària i d’aquesta crisi. No ha impulsat cap ero per deixar a la intempèrie milions de treballadors.
No hi ha dret. En aquest país, les lleis es fan servir per impedir la justícia. Això implica que és del tot necessari una reforma integral de la justícia. I que, en tot cas, els delictes econòmics siguin jutjats de manera sumària per tribunals populars, compostos especialment pels afectats de l’estafa financera.