Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
A l’edició d’avui de El País, l’escriptora romana Melania G. Mazzuco comparava la situació de l’endemà dels comicis italians amb l’arribada d’un tsunami. Un tsunami que ha assolat la segona república (després de l’estranya refundació arran la Tangentopoli de 1992). Potser exagera. Encara que, ja se sap, els italians, amb una vocació secularment avantguardista, semblen conspirar per anar unes quantes passes endavant respecte als europeus.
Certament Itàlia, amb un sistema polític tan complicat com coherent respecte a la seva complexa història, no deixa de sorprendre’ns. I si bé la irrupció de Berlusconi fa dues dècades va fer fusionar política i espectacle, i va permetre indicar com els afers públics es barrejaven perillosament amb els privats, la seva ressurrecció (juntament amb la coexistència de polítics reciclats al centreesquerra i tecnòcrates amortitzats) fa pensar més aviat que la Península Itàlica viu una invasió de zombies.
Ara bé, els problemes italians són els problemes dels mediterranis del sud. I són també la conseqüència d’una globalització sense pietat ni moral. És la imposició antipàtica d’un Max Weber que actua com un hooligan contra el teixit social de les societats europees.
Certament Itàlia, amb un sistema polític tan complicat com coherent respecte a la seva complexa història, no deixa de sorprendre’ns. I si bé la irrupció de Berlusconi fa dues dècades va fer fusionar política i espectacle, i va permetre indicar com els afers públics es barrejaven perillosament amb els privats, la seva ressurrecció (juntament amb la coexistència de polítics reciclats al centreesquerra i tecnòcrates amortitzats) fa pensar més aviat que la Península Itàlica viu una invasió de zombies.
Ara bé, els problemes italians són els problemes dels mediterranis del sud. I són també la conseqüència d’una globalització sense pietat ni moral. És la imposició antipàtica d’un Max Weber que actua com un hooligan contra el teixit social de les societats europees.
Els italians han decidit revoltar-se (encara que no massa) contra la imposició d’un model que impedeix qualsevol projecte vital, trajectòria professional, fonaments indispensables per crear o consolidar un dels pilars fonamentals de la nostra manera de viure: la família. I la precarietat, la desocupació juvenil, la destrucció del teixit empresarial familiar enfront la deslocalització i els grans grups globals, representen una invasió de bulldozers contra els quals el italians han decidit, més o menys, protestar.
Hi ha l’efecte Grillo. Als meus amics italians no els fa gaire peça. Certament, i com el còmic genovès reconeix, és un demagog i un populista, que potser fa servir l’enginy i la mala llet per compensar la traïció de les elits polítiques, que certament sí que van organitzar un tsunami que, ja fa uns quants anys, es van emportar les esperances i il·lusions d’un dels països més sofisticats del món. Grillo, no és un polític, ni una opció política. Més aviat és una suma de totxanes que indiquen que alguna cosa s’està construint. No se sap ben bé quina. Ja veurem què fan amb tot plegat. Ja se sap, els italians quan tenen totxos a la mà, sovint fan meravelles…
Hi ha l’efecte Grillo. Als meus amics italians no els fa gaire peça. Certament, i com el còmic genovès reconeix, és un demagog i un populista, que potser fa servir l’enginy i la mala llet per compensar la traïció de les elits polítiques, que certament sí que van organitzar un tsunami que, ja fa uns quants anys, es van emportar les esperances i il·lusions d’un dels països més sofisticats del món. Grillo, no és un polític, ni una opció política. Més aviat és una suma de totxanes que indiquen que alguna cosa s’està construint. No se sap ben bé quina. Ja veurem què fan amb tot plegat. Ja se sap, els italians quan tenen totxos a la mà, sovint fan meravelles…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Así mismo rechazó escribir para otras publicaciones opuestas a su línea política” No busca en primer lugar vivir mejor sino vivir más noblemente, más espiritualmente. De modo que su objetivo es una auténtica renovación espiritual (…) el proletariado europeo intentó llevar a la práctica los valores que el Renacimiento, el humanismo latino y el idealismo alemán habían elaborado en teoría recogiendo los valores más excelsos del cristianismo y la filosofía griega”.
HELENO SAÑA. Lideres Obreros. Ed Zero-ZYX 1974
“El anarcosindicalismo español destacaba por su carácter ascético. Los seguidores de este ideal repudiaban el consumo de bebidas alcohólicas, rechazaban el tabaco por ser un hábito absurdo, consideraban la prostitución como una explotación denigrante de la mujer y el baile como la antesala de la prostitución misma. Por esta misma razón no mantenían relaciones sexuales más que con la mujer amada, elegida como esposa y compañera de su vida. Era su idea de amor libre; al margen de todo vínculo oficial o religiosos, pero con la fidelidad como valor supremo. Desarrollo de vínculos solidarios entre los hombros viviendo de manera sencilla y sin necesidades superfluas. ¿Era éste un sentido religioso?. Ellos lo llamaban apostolado y sacerdocio. El Diablo, en este caso, era el Capitalismo”.
JAVIER MARIJUAN. Cipriano Mera. Ed VsV 1994