Un abisme insuperable

Murray Bookchin; Anarquismo social o anarquismo personal. Un abismo insuperable, Virus, Barcelona, 2012, 102 pp.

Murray Bookchin (1921-2006), un dels més més destacats historiadors i teòrics de l’anarquisme, autor d’una interessant història de l’anarquisme espanyol i amb una extensa bibliografia de recerca i reflexió, esdevingué un dels principals pensadors llibertaris del darrer terç del segle XX. Sempre amb la voluntat de llegir críticament la realitat, va viure amb preocupació l’extensió d’un seguit de corrents anarcoindividualistes, a cavall entre l’estirnerisme, la tradició individualista nord-americana i el New Age. A parer seu, i amb una certa justificació, considerava que aprofundir en el camí de la revolta individual, amarada d’un cert “indigenisme” (en el sentit que representava la ressurrecció del mite del bon salvatge) i un primitivisme de cap de setmana, feia de moltes (i molt populars) tendències socialistes caure en el parany de l’esterilitat.

Bookchin, per contrarestar la popularitat de teòrics com el primitivista John Zerzan, l’anarcofeminista Susan Brown o l’anarquista ontològic i Sufí Hakim Bay, redactà un breu assaig a mitjans noranta. Sense menystenir algunes de les conclusions interessants d’aquest conjunt de noves famílies llibertàries, alertava del perill que aquestes concepcions, massa impregnades de postmodernisme i elitisme fatu, no fessin altra cosa que anul·lar tota capacitat crítica i constructiva entre la dissidència social a occident. Per a l’historiador novaiorquès, defensor de concepcions kropotkinianes, les actituds de bona part dels partidaris d’aquests corrents, a partir del seu aïllament de la realitat, els podia portar a un reaccionarisme llibertari, com de fet ja succeeix amb una part del moviment, que assumeix idees neoliberals. Un reaccionarisme llibertari al qual es pot arribar precisament des d’arguments confusos, cínics i sofisticats que recorden “el banquer anarquista” immortalitzat per Pessoa.
En certa mesura, ni la polèmica ni la crítica són nous. Almenys des de la dècada de 1920 Max Nettlau ja denunciava “la dispersió de tendències” que implicava l’aparició, en el tombant del XIX, els primers grups individualistes francesos. També recordo una traducció mecanuscrita (dels anys seixanta?) d’una diatriba de Luigi Fabbri contra aquestes actituds aristocràtiques que es derivaven de l’hedonisme de bona part d’aquests col·lectius. De manera que Bookchin no fa sinó repetir un fet inherent a la condició llibertària: la tensió entre la igualtat i la llibertat, la dificultat de combinar la dimensió individual i col·lectiva.
L’assaig, tanmateix, és brillant en el sentit que realitza una crítica molt ben argumentada contra algunes idees que, en una primera impressió poden resultar seductores, i que tanmateix acaben tenint una complicada cara B.
Un bon llibre de filosofia llibertària que serveix per netejar unes quantes teranyines acumulades al cap. 
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.