Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

16 de desembre de 2012
0 comentaris

Repartir

El col·lectiu La Solidaritat, grup d’empordanesos i d’empordaneses em va demanar d’escriure el pròleg del Calendari Solidari del proper any. Dimarts passat vaig ser convidat a fer la presentació pública a l’Institut Ramon Muntaner, de Figureres, de manera conjunta amb la Marta Afuera, portaveu de la PAH de les comarques de Girona. Fou un acte molt interessant en què la filosofia que es desprén de l’escrit que encapçala el calendari resulta molt d’acord amb els aires de tramuntana revolucionària que sovint es perceben en aquests dies. Reprodueixo a continuació el text que encapçala aquest calendari solidari.

Amb freqüència creixent, es recorda la coneguda cita d’Albert Einstein: si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix. La pobresa i la precarietat han esdevingut endèmiques arreu perquè, no només la tractem de la mateixa manera, sinó que la forma de governar-nos ens fa excel•lir en l’error. Hem provat amb la caritat, la cooperació, l’organització de telemaratons, l’espera de braços plegats a què els problemes es resolguin espontàniament, la bona voluntat, l’explotació de la mala consciència,… i res! A l’Irlanda de la Great Famine de mitjans XIX morien centenars de milers de camperols mentre els seus terratinents britànics exportaven els aliments que conreaven, com ara moren centenars de milers d’africans mentre especuladors vénen les collites dels pròxims anys. A sistemes iguals, resultats semblants.

Allò que alguns en diuen crisi ens ha fet tornar a conscienciar-nos d’un problema que havíem ocultat rere una pàtina de superficial opulència. Descobrim que més d’un de cada quatre infants catalans és pobre, que la meitat dels joves no té feina, que cada dia un centenar de famílies són desnonades, que la desesperació arran de la insuficiència econòmica ha fet del suïcidi la principal causa de mort dels adults del nostre país. Davant d’això, polítics, acadèmics, intel•lectuals o tertulians repeteixen fins a la sacietat mantres de l’estil “sortir de la crisi” per tal que divinitats inexistents solucionin els problemes sense que els responsables no hagin de fer res. No cal ser molt llest per esbrinar que els seus rituals i creences tenen una efectivitat equiparable a rogatives a sants o danses índies a fi que plogui. Alguns invoquen el fantasma dels microcrèdits, altres parlen de l’efecte goteig (si els va bé als rics, quelcom arribarà a la resta), la majoria cerca amnisties o rebaixes fiscals per als més rics (se suposa que dinamitzarà l’economia), els més agosarats practiquen la màgia negra amb les retallades de l’estat del benestar (que és com cremar collites en època d’escassedat), i finalment, gairebé tots, ofereixen sacrificis al Déu Totpoderós del creixement, una divinitat destructora, tirànica, i que actua com una piconadora del paisatge físic i humà. I que, per cert, no tornarà.

Tot plegat, pensament màgic. Ho hem provat milions de vegades. I quan més hi insistim, més desigualtat, injustícia, pobresa i precarietat produïm. No cal saber llatí per intuir que qui invoca aquestes divinitats és una mena de casta sacerdotal que rep massa regals de la minoria dels més beneficiats de la tribu. Tanmateix, fóra una bona idea estudiar grec per sortir d’aquest esforç sisífic. Al cap i a la fi, els grecs antics abandonaren el pensament màgic per fer servir la racionalitat.

No hi ha res tan racional com l’aritmètica. Enfront a aquest “fer el mateix de sempre”, la pobresa té solució. Es tracta d’una operació matemàtica simple: repartir. Repartir la riquesa, repartir la propietat, repartir la feina, repartir les responsabilitats, repartir la solidaritat. Hi ha solucions que ens demanen una certa urgència. Una de les idees més trencadores i, alhora, més racionals, davant els problemes actuals, l’ha proposada l’antropòleg àcrata, fill d’un brigadista nord-americà que féu la revolució a la Barcelona de 1936, David Graeber: la supressió unilateral del deute financer. Reiniciar el sistema. La dissolució del capital teòric i que no es correspon a cap valor. La col•lectivització del crèdit. El control col•lectiu de l’economia. Després, és clar, regular la societat en base a equilibrar els recursos, i fins i tot, regular la “desigualtat”. A tall d’exemple, un repartiment que asseguri una renda mínima a cada individu, clarament correlacionada, mitjançant un sistema fiscal rigorós, a la renda màxima de què en pugui disposar un altre. És sostenible que a major esforç i responsabilitat, una persona guanyi més que una altra. És pornogràfic que un executiu guanyi mil vegades més que una infermera. A la manera del republicà figuerenc Abdon Terrades al seu himne La Campana (1842), qui pagui qui té renda / o bé alguna prebenda / la cort i la noblesa / l’orgull i la riquesa / caiguin de cop al nostre nivell.

Repartir és l’única manera de combatre amb eficàcia la pobresa. I això és una revolució. Una sana revolució, segons un oblidat poema de David H. Lawrence, “no la facis per les classes treballadores /fes-la de tal manera que tots puguem ser / les nostres pròpies i petites aristocràcies…”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!