La xocolata party

Ahir va tenir lloc, a la Casa de Cultura de Girona, un debat electoral organitzat per la Xarxa pels Drets Socials. Es va convidar a tots els partits polítics (sense diferenciar-los entre parlamentaris o extraparlamentaris) i l’organització (amb el periodista Dani Chicano com a moderador) va fonamentar l’acte en un seguit de preguntes formulades pels diversos moviments socials de la ciutat, a la qual cada representant polític tenia dos minuts per respondre.
Fou un èxit de participació, amb més d’un centenar d’assistents, i d’intensitat. El debat fou llarg i compromès. Les representants dels partits majoritaris van ser qui més van suar. L’ambient era hostil contra la classe política i el recent suïcidi de Barakaldo planava damunt la sala. Les preguntes eren incòmodes (la part d’educació em va correspondre a mi), i tot i que el públic actuava respetuosament, se sentien remors d’indignació quan alguns portaveus polítics justificaven retallades o privatitzacions, mentre que se sentien aplaudiments de ràbia quan els “extraparlamentaris” expressaven contundència i escatien solucions radicals a la radicalitat de la situació social. En aquest sentit, cal destacar l’actuació d’en Lluc Salellas (digne exemple de la seva nissaga), de les CUP, i de l’Enric Cardona, del Partit Republicà d’Esquerres.

Més enllà de l’acte en sí mateix, i de l’extraordinària tasca que desenvolupa, des de fa un parell d’anys la Xarxa dels Drets Socials (abans Plataforma Prou Retallades), amb la suma de diversoso col·lectius socials, sindicals, la PAH, les coordinadores d’ONGs, moviments autònoms, CUPs,… en podem treure una conclusió esperançadora. Per primera vegada en molt temps veig la societat civil interpel·lant la classe política. És més, passat el mal tràngol per a molts, poden veure com allò que crèiem adormit (la societat) sembla voler despertar, i allò que creien desorganitzat (la indignació) comença a donar mostres d’eficàcia organitzativa. En aquest context, és possible i desitjable actuar com a col·lectius amb capacitat d’articular un discurs alternatiu a les polítiques actuals, i de condicionar l’acció política. Col·lectius locals i nacionals estil XDS poden arribar a ocupar espai públic i articular un reinici de sistema, una esmena a la totalitat del capitalisme neoliberal, una proposició continuada, dura, infatigable, d’establiment d’una societat fonamentada en principis col·lectius, d’igualitarisme, equitat, llibertat, democràcia directa, solidaritat decretada des de la contundent acció col·lectiva.
Es tracta d’empènyer la classe política, els interessos exclusius, fora del centre polític. I d’arrossegar l’opinió pública vers el camp de l’esquerra escassament procliu a la resignació. Podria ser una manera d’imitar l’estil nord-americà del Tea Party, encara que en una direcció diferent, en un sentit antagònic. Enfront a l’amargor dels reaccionaris blancs americans, cal oposar la dolçor d’una Catalunya plural, pròspera, igualitària i justa, amb aroma de xocolata. Es tracta de desplaçar la centralitat en l’epicentre dels dret socials, de fer comunes les propostes que bé es podrien resumir en la premissa: menys partits, més societat, més igualtat. O, dit d’una altra manera; repartim el treball i la riquesa! 
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.