La cara B de la Transició

Nota: ressenya publicada al Setmanari La Directa

Javier Cercas, Las leyes de la frontera. Mondadori, Barcelona, 2012, 382 pp.

És obvi que una novel·la com Las leyes de la frontera no requereix de la promoció d’una ressenya. La capacitat de la multinacional que edita Cercas (que convidà a una quarantena de periodistes culturals a un recorregut turístic promocional pels escenaris gironins de l’obra i els obsequià amb un pantagruèlic dinar al Celler de Can Roca) fa que els mitjans parlessin abastament de la darrera novetat editorial d’un dels escriptors que ven més llibres. Tanmateix, l’autor i professor de la UdG és encara el primer sorprès del seu èxit. Més enllà de les seves innegables virtuts narratives, amb una escriptura hipnòtica i habilitat per bastir relats des de testimonis contradictoris de personatges addictes a la infelicitat i l’autoengany, Cercas és un escriptor literari allunyat dels cànons dels best sellers; un autor que conegué la sort d’escriure una obra precisa (Soldados de Salamina) en el moment adequat (l’esclat de la memòria històrica) i sabé literaturitzar un els episodis més mal explicats de la història recent (Anatomía de un instante).

 

Precisament, mentre es documentava sobre Adolfo Suárez i el cop del 23-F, l’autor gironí veia que les hemeroteques anaven farcides de successos i episodis de delinqüència d’alta intensitat amb protagonistes de gran popularitat mediàtica. Un fenomen ignorat pels historiadors, i que tanmateix, els nascuts als seixanta recordem amb més inquietud que interès. Cercas, en diverses entrevistes promocionals, a l’hora de parlar d’aquesta realitat paral·lela, defineix aquesta història com a la cara B de la Transició.

És un lloc comú considerar la novel·la negra com a succedani d’història social. Qui narra el costat fosc d’una història oficial deixa al descobert la cara oculta de l’aparença social. Això succeïa amb les històries de gàngsters de la dècada de 1930, i passa amb la trilogia de Stieg Larsson. Això es pot percebre en la recent exposició del CCCB Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer, que exposava diàfanament les insuficiències socials d’una Transició que s’acontentà a transformar superficialment el sistema polític, sense mitigar les desigualtats en una dècada de tatcherisme social. En realitat, el fenomen quinqui responia a una lògica que Vicenç Navarro definí en un conegut assaig com a «Benestar insuficient, democràcia incompleta»; la contradicció entre una Catalunya que avançava, i una cara B social, deixada a la intempèrie del capitalisme, amb dèficits acumulats i fossilitzats, que es visibilitzà sovint mitjançant la delinqüència, la descomposició social o la drogoaddicció.

Cercas ha fet un exercici literari interessant en exposar aquesta paradoxa. Ho fa mitjançant un triangle amorós, més o menys convencional, amb la inclusió d’un quart personatge: la ciutat de Girona, un exemple de ciutat exitosa, reinventada des de la sordidesa d’una irrellevant capital de províncies fins a l’actual nucli cultural, seductor, icona turística i de la nova economia que ha esdevingut avui. Tanmateix, precisament aquest èxit exemplifica literàriament aquesta evolució divergent. Després d’una hàbil política de gentrificació, de la seva aposta per esdevenir nucli universitari, comercial i innovador, es transformà en una ciutat summament atractiva. La seva cara B consistí a expulsar vers la perifèria del sistema allò que no encaixava amb aquesta modernitat. Una perifèria que fou geogràfica, i sobretot social (Salt representa la inquietant antítesi d’aquest procés dialèctic). El triangle amorós entre el delinqüent llegendari (un Zarco amb nombrosos paral·lelismes amb el Vaquilla), un advocat d’èxit amb una breu carrera de delinqüent (Cañas, amb algunes al·lusions a coneguts personatges locals) i l’enigmàtica Tere (on tampoc no manquen referències a persones reals) és una història de fracassos. Fracassos individuals, encara que també col·lectius, més intensos a mesura que els quatre protagonistes s’endinsen en el perillós camí de l’èxit. La virtut literària de l’obra és que, i potser en contra de la voluntat de l’autor, representen la constatació del fracàs de la Transició en l’àmbit individual, col·lectiu, històric. Una cara A que resultà ser un joc d’aparences, reflectia en la cara B una realitat tan incòmoda com la que avui reemergeix mercè a una crisi que, en realitat, mai no marxà de la ciutat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.