Marciano Cárdaba,
De bruces contra el Estado: La Revolución de 1936 y el Colectivismo Agrario en Cataluña, El grillo libertario, Cornellà de Llobregat, 2012, 59 pp.
Fa una bona colla d’anys que vaig coincidir amb Marciano Cárdaba en els cursos de doctorat de la Universitat de Girona. Cárdaba es podria considerar un bon exemple de self-made man en el sentit cultural i acadèmic del terme. Estudiant tardà, figuerenc d’adopció, amb variats oficis, llicenciat a la UNED es va doctorar amb el que considero resulta de les tesis més brillants i documentades de la dècada passada, Col·lectivitats agràries a les comarques de Girona, 1936-1939. Pagesos i revolució a Catalunya, Biblioteca d’Història Rural -CCG Edicions, Girona, 2002 (hi ha una versió en castellà per la Fundación Anselmo Lorenzo, Madrid, 2003.
Cárdaba havia fet una feina de xinos, tot consultant tots i cadascun de més de dos-cents municipis de Girona on tractava de documentar les experiències de les col·lectivitzacions agràries a la demarcació. Tractava de posar a prova el mite i la propaganda. El resultat: una radiografia en color i relleu d’una situació complexa, contradictòria i polièdrica del fenomen col·lectivitzador, un fenomen escamotejat des de la història oficial i exagerat pels mitificadors.
Les conclusions de Cárdaba, a partir del contrast amb els testimonis documentals, eren més que interessants. En primer lloc, la constatació, en contra del mite pairalista, que la propietat de la terra era tant o més desigual que a l’Andalusia latifundista. La diferència, en tot cas, podia raure en la discontinuïtat física de la propietat, tanmateix, el cert era que la majoria de camperols gironins, o no tenien terra o aquesta era insuficient. I que la condició de masover o jornaler era la més habitual al camp. En segon lloc, els conflictes per la titularitat de la terra, expressats parcialment a partir de la qüestió rabassaire, havien esclatat amb els fets d’octubre de 1934, i precisament allà on hi havia hagut graus importants de violència o repressió, es correlacionaven clarament amb la violència revolucionària dels primers mesos de la guerra civil. En tercer lloc, que les “col·lectivitzacions” implicaven la convivència de diverses modalitats d’explotació de la terra (incautació, respecte a la propietat, individualisme, col·lectivisme, municipalització del treball…) sovint contradictòries entre sí. Finalment, que republicans i comunistes van fer tot el possible, ja a partir dels darrers mesos de 1936, per tornar a mecanismes d’explotació capitalista.
El nou llibre de Cárdaba representa el contrast de la seva tesi inicial amb una ampliació de l’àmbit d’estudi. Amb un nou examen de fonts primàries i secundàries per al cas del conjunt del Principat, confirma allò que va donar com a bo per al seu estudi gironí. En tot cas, deixant palès que la violència i la col·lectivització s’intensifica allà on les relacions prèvies respecte a la tinença de la terra és més desigual (especialment en el cas de Tarragona, on es produeixen proporcionalment més assassinats a la reraguarda).
La tesi del meu col·lega, per tant, no fa altra cosa que reforçar-se, i reinvindicar-se (com ho va fer Josep Termes en l’esment que hi fa) com a l’explicació més ponderada que sobre la qüestió agrària i la revolució a Catalunya he llegit mai.