Espai de Dissidència

Com resulta habitual, ahir vaig recollir de la bústia un sobre de La Caixa amb diverses informacions a dins. Sol ser un moment delicat, perquè la lectura de les xifres sempre em porta algun disgust, i efectivament, ahir no va ser cap excepció. Pujada de les comissions per manteniment de targetes, transferències i qualsevol altre fet (o simplement per no fer res) il·lustren un fenomen de parasitisme financer de manual d’instruccions. Tanmateix, entre els microinformes (pels quals també em cobren una pasta sota l’epígraf «correspondència» m’hi trobo un díptic de color blau amb quatre siluetes que apareixen agafades de la mà, i una llegenda que resa«1 de cada 4 nens a Espanya viu en risc de pobresa o vulnerabilitat social». Obres l’imprès i resulta ser una publicitat de l’obra social de l’entitat on explica les «bones obres» a què es dedica el meu paràsit. Per un moment dubto si és una incitació a participar en la pròxima Marató de la pobresa, on el paràsit de l’estel blau que té en nòmina la Infanta Cristina, ben segur, en deu tenir alguna participació. El to i l’estètica resulten similars.

Aixeco els ulls. Examino els darrers esdeveniments. No només a partir del repàs a la informació publicada, sinó sobretot, al coneixement directe de la realitat. Coneixia perfectament aquesta xifra d’un 25 % d’infants sota el llindar de la pobresa. Més de dues dècades fent classe resulta una immersió en la realitat que pesa en la consciència com una llosa. També conec perfectament els mecanismes pels quals s’arriba o no es pot sortir d’aquesta exclusió, dramàticament accentuada aquests darrers anys. Acomiadaments, desocupació, endeutament, desnonaments… Quatre fets als quals no hi és aliè l’organisme presidit per Isidre Fainé: bombolla immobiliària i financera, pressió al govern per reduir la imposició progressiva, per abaratir l’acomiadament, per propiciar pensions infames, per desnonar, encadenant per vida a un deute impossible de pagar, a milers i milers de famílies amb i sense nens.

Això té un nom. Es diu hipocresia! La Caixa és responsable de bona part dels pobres que pretén redimir la seva obra social (per cert, finançada amb les escorrialles de les percepcions milionàries dels seus executius, als advocats que treballen per amagar capitals a les Illes Caiman, al seu torn finançades amb la seva activitat parasitària respecte dels diners de la majoria). Després d’especular i empobrir, ara pretenen arreglar el món. Després de trencar-te les cames, s’han decidit a pal·liar el dolor mitjançant unes tiretes i una aspirina!

És veritat. També l’univers de La Caixa s’ha dedicat a altres activitats. Com, per exemple administrar els peatges dels catalans, o finançar estudis que demostren les bondats de privatitzar els serveis públics (per col·locar-hi peatges, també), o per exigir la privatització de les jubilacions, l’abaratiment del treball, la reducció de qualsevol prestació. Els suborns o l’activitat de lobbie davant els partits polítics a fi de neutralitzar la democràcia. En altres termes, per apostar clarament per una mena d’enaltiment de l’empobriment col·lectiu, preu a pagar per l’enriquiment individual.

En una època de polarització social creixent, muntar una marató de la pobresa resulta un insult a la intel·ligència. Quan és evident que la pobresa no sorgeix per generació espontània, i que hi ha una clara correlació amb l’expansió de les rendes a la part alta de la piràmide social. Això és el que se sent cada vegada més als carrers i que ens remeten als anys trenta: hi ha pobres perquè hi ha rics. No hi haurà pau social fins que La Caixa i els seus hagin perdut la guerra!