Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 de juny de 2012
0 comentaris

I del no-res tot / Post mortem, de David Caño

EL POETA PIRÒMAN

El recentment desaparegut Ray Bradbury  plantejava, al seu Farenheit 451 una distopia d’una societat futura on una mena de brigades de peculiars bombers es dedicaven a assaltar les biblioteques particulars per calar-hi foc als llibres. El novel·lista, sens dubte s’anticipava a teòrics de la deconstrucció de la cultura tradicional com el situacionista Guy Débord o el filòsof Neil Postman, tot tractant de sacsejar la societat contra la previsible dictadura dels mitjans en la societat de masses.

Quan trobo en David, sempre pensava en el “nen dolent” (si en diem enfant terrible ens resultarà més chic) disposat a liarla. I després de llegir-me aquest estrany llibre de poesia editat per Tigre de paper, me l’imagino apuntant amb una manguera llança-flames. No, afortunadament no incendia llibres, sinó que l’esperit 15-M (del qual, com a consumidor moderat, només vaig ser capaç d’experimentar una certa sensació d’eufòria) li va provocar una intoxicació etílica. I és aquí on el poeta aboca versos per incendiar una societat complaguda amb la il·lusió que freqüentar el MNAC i la FNAC els atorga una alçada cultural que, en realitat, no arriba més enllà del nivell de pòlder holandès.

Ens quedaríem curts si qualifiquéssim Caño de poeta. És un agitador avant-la-lettre. en vers lliure. Certament, ja tenia una obra sòlida abans que les barricades simbòliques barcelonines fossin dissoltes a hòsties pels Puig boys. Tanmateix, fou ell un dels impulsors de l’aldarull poètic entre assemblees de Plaça Catalunya i els barris (a la qual em va convidar a aportar un modest llumí al llibre col·lectiu Ningú no ens representa emprenyats). I de fet, aleshores se li va posar un aire de Rimbaud disposat a cremar decasíl·labs abans dels vint anys, a exhaurir les fonts de la seva inspiració per després dedicar-se a fer de fracassat traficant d’armes a l’Àfrica. Doncs no! Tot conjurant els perills del francès (i que probablement com a mestre de l’ensenyament públic només li dóna a l’absenta… metafòricament), ha reservat les seves neurones per a la creació poètica (sense renunciar a l’agitació per l’agitació).

Post-Mortem i  I del no-res tot és un llibre (fóra més correcte el terme artefacte literari) finançat per subscripció pública (l’art de sablejar els amics, entre els quals m’incloc) que ha resultat un llibre de dues cares, llegible a l’anvers i el revers, i on conflueixen dos grans poemes-riu. A banda de col·laborar amb l’ajut de guerrillers poètics com Carles Rabassa i Gerard Horta, ens ofereix, en el cas de l’I del no-res tot , un esclat pirotècnic de metàfores i reflexions sobre la mediocritat de la societat actual, que acompanya amb el llença-flames de versos  lliures que inspirà el moviment popular conegut (popularment) com a 15-M, i que no és altra cosa que la destrucció creativa anticapitalista amb aires communards. Gran nivell i tensió poètica, pensada per rapsodiar híbrids entre Castillo i Cassasses, i que ja li ha suposat un enlairament del primer com no havia vist mai en algú amb ulleres de pasta. Certament, encara a ningú se li ha acudit dissoldre concentracions d’anti-avalots amb versos d’en Caño. Sospito que tindria uns efecte semblants a les pilotes de goma. De fet, les pilotes poètiques apunten a l’entrecuix de les nostres catalaníssimes elits encantades de conèixer-se, i que, com assenyalava Pere Quart, quan no hi ha visita, parlen sempre en català.

El segon, més avantguardista i de to més existencial, és potent, tot i que no sembla voler enlairar-se com l’antagonista. Semblen més petards  (trons, en aquest cas) d’efecte retardat. Crítica social i antropològica, desordres emocionals i descrèdits socials, amb un estudi acurat de com esprémer els recursos literaris. To de franctirador, més que de bomber incendiari. El conjunt s’aguanta bé, i els elogis rebuts, ben merescuts.

Ara, a en Caño, li toca administrar la pólvora acumulada. Abellir les barricades que ha ajudat a bastir, i conjurar els perills d’enredar els Verlains del món per buscar fortuna en el tràfic d’armes africà. Del tràfic de serveis públics ja se n’encarreguen els nostres economistes. Els temps resulten difícils, i caldrà molt de talent per combatre un enemic poderós, que tanmateix quequeja i mormoleja una prosa de baixa volada. Llibre espectacular, que espero no esdevingui, com el seu llegit Débord, espectacle. Poemes combatius en un temps de trinxera. Llançaflames en una Catalunya aigualida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!