Espai de Dissidència

No li falta raó a Vicent Partal en les seves reflexions a l’editorial d’avui. Per a la seva generació, i a partir del patètic referent de l’Espanya franquista i la seva derivació democràtica, Europa podia semblar una referència de societat construïda a partir d’uns valors seductors. Tampoc no manca raó a les generacions més joves que associen Europa a capitalisme despietat, i a indiferència respecte la democràcia, el fet nacional i les desigualtats socials. Jo, que generacionalment em trobo al mig, que he viatjat arreu d’Espanya i d’Europa, i que mantinc una certa relació amb persones de tots aquests àmbits no deixo d’experimentar una doble decepció.
Espanya continua essent un país bipolar, anacrònic i fracassat, amb el problema que encara no n’és conscient que continua funcionant com si fóssim al segle XVIII. Europa s’ha esdevingut un projecte elitista que no deixa d’aixecar barreres entre unes classes modestes, cada vegada més pobres i cada vegada més aïllades.

Aquesta situació excepcional (alguns li diuen crisi, jo l’anomeno cop d’estat a càmara lenta) treu el pitjor d’Espanya i el pitjor d’Europa. El nacionalisme ranci, orgull d’hidalgo i caricatura cervantina dels primers. La voluntat totalitària i indiferent dels alemanys, l’egoisme dels francesos i la supèrbia dels anglesos de classe alta. I el ciutadà comú, que viu d’un sou, d’un ofici o professió, viu en una total orfandat política. Ningú no representa els seus interessos. O és sacrificat a l’altar dels mercats (altrament dit, especuladors, rics i males persones).
No és d’estranyar l’emergència de populismes. El ressentiment social és gran, i l’odi social creixent es presenta sempre de manera irracional (l’odi, és el menys racional dels sentiments). No serà d’estranyar l’emergència de projectes destructius i destructors de la Unió Europea. Serà una manera irracional d’enfrontar-se als defectes acumulats d’una suma (que no integració) dels vicis nacionals dels europeus.