Espai de Dissidència

Enric Ucelay Da Cal, Arnau Gonzàlez i Vilalta (Eds.); Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución. Publicacions de la Universitat de València, València, 2012, 438 pp.

MISTERIS DE LA REVOLUCIÓ

Malgrat que la guerra civil de 1936-1939 ha generat més literatura historiogràfica que la primera i la segona guerra mundials juntes, encara és difícil obtenir un relat convincent al voltant del conflicte. Malgrat la millora de l’accés a les fonts o el distanciament respecte la cronologia, persisteixen interrogants de llarg abast. Un dels que apareixen amb insistència, per vies diferents i fragmentàries, és el dels projectes secessionistes empesos per l’independentisme (i la Generalitat) a fi de signar una pau separada amb Franco que suposés la creació d’una Catalunya independent (Països Catalans i Aragó inclosos) sota la protecció francesa. Altres parlen d’un complot amb l’Eix (especialment Itàlia) per part de Dencàs i Estat Català. Tots, acaben parlant d’una guerra civil dins de la guerra, on bona part de les classes mitjanes catalanes malden per acabar amb l’ordre revolucionari d’hegemonia cenetista els primers mesos de la guerra.

Com demostren documentalment els editors del llibre, aquestes qüestions ja havien estat tractades pels historiadors, des dels franquistes, la història militant i el testimoni dels protagonistes, fins a les darreres recerques de fonts diplomàtiques estrangeres. Així el llibre dedica bona part de la seva extensió a recopilar alguns d’aquests articles amb intervenció d’especialistes, fet que demostra la preexistència d’un debat, en bona part especulatiu, sobre aquesta qüestió i les seves derivades. Així s’indaga al voltant del complot d’Estat Català per enderrocar Companys (i acabar amb el predomini anarquista), l’affaire Revertés, les negociacions secretes entre enviats més o menys formals del govern català amb la diplomàcia francesa i britànica, les maniobres de l’exili lligaire amb grups separatistes, la condició feixista del nacionalisme xenòfob d’Estat Català, l’espionatge anarquista, i multitud de trames i subtrames d’una novel·la que hauria algun dia hauria d’escriure John Lecarré.

De tot plegat es pot extreure aquesta idea, que poques vegades ha estat objecte d’un debat públic rigorós, de la guerra civil com a «guerra civil catalana», en què el conflicte entre anarquisme, Generalitat, comunistes i catalanistes no resulta tant una qüestió d’ideologia com de sociologia. És per això que en el conjunt d’aportacions del treball es troba a faltar anàlisis molt més actuals com les formulades per José Luis Oyón, Chris Ealham o Dolors Marín. Sí, en canvi, hi ha el pes de la tesi que féu famós l’historiador Enric Ucelay sobre la “Catalunya populista”, l’intent de descrèdit del nacionalisme català en funció de les contradiccions ideològiques i de classe que ha estat una constant del més novaiorquès dels historiadors catalans.

De fet, bona part de l’interès de l’obra rau en les extenses intervencions dels editors (brillants són les anàlisis de Gonzàlez i Vilalta, i provocadores són les conclusions d’Ucelay), que tracten de donar coherència al llibre. Tanmateix el llibre se’ns presenta com un calidoscopi complex d’articles de profunditat i estils desiguals, amb suggerent apèndix documental, que sovint se solapen i resulten excessivament repetitius. Amb l’absència, això sí, d’una anàlisi de contrapunt respecte les fonts llibertàries. Fet paradoxal, atès que sovint els propis detractors de la CNT reconeixen la bona organització dels seus serveis secrets anarquistes i la seva escassa ingenuïtat davant el fet que tothom sembla conspirar per acabar amb la radicalitat igualitària de la revolució.

El conjunt resulta un llibre interessant, encara que allunyat de resultar definitiu. Al cap i a la fi, suscita més interrogants dels que és capaç de resoldre. Més aviat, la conclusió implícita és que el catalanisme vol aprofitar l’avinentesa de la guerra per trencar amb Espanya, sense disposar de la força ni la determinació per aconseguir-ho. I que un dels principals frens esdevé la conflictiva relació entre classes socials, disfressada d’antagonisme nacional. Un llibre que, malgré lui, esdevé clarament d’actualitat.