Espai de Dissidència

Entre la depressió col·lectiva, algunes bones notícies. La iniciativa de desobediència civil contra els peatges és una de les més esperançadores en aquest temps de desesperança. No tant pel seu impacte numèric o econòmic, sinó pel que té de catàrquic i emocional.
Ja sé que el principal argument és el de la discriminació nacional. Qui parla català, paga peatge, l’expressió econòmica del haver de demanar perdó per exisitir. Tanmateix, per a mi, la principar força que impulsa aquest acte de desobediència col·lectiva que espero que vagi creixent és el de la ruptura de les línies vermelles.
La reforma laboral. L’arrogància dels rics. L’estupidesa suïcida de l’aristocràcia hispànica. La submissió dels escolanets catalans (convergents o socialistes). Tanmateix, si a una família se la pot desnonar. Si a un treballador se’l pot acomiadar per la cara. Si a un empleat públic se li retalla el sou o se’l fa fora… Aleshores això vol dir que tot pot passar.
Si a una persona se li pot privar legalment dels seus mitjans de subsistència, això vol dir que és lícit que a una empresa se li prenguin els seus recursos i beneficis.

Més enllà que les concessionàries d’autopistes funcionen com màfies empresarials amb la diferència que, almenys a Sicília funcionen amb codi d’honor, si el poder creu que pot robar i explotar impunement treballadors i usuaris, aquests darrers tenen el perfecte dret moral i legítim a robar i explotar impunement als seus captors.
I aquest és un gran favor que se li pot fer a Abertis o els grups que hi van al darrere. Si han format part d’aquest estat d’opinió que és lícit retallar, robar, acomiadar, desnonar; si se’ls pren el seu mitjà de subsistència, en comptes de dedicar-se a una activitat parasitària i extractiva (que viuen a còpia dels esforços dels catalans), potser hauran de posar-se a treballar (ah!, no, ho havia oblidat; són Abertis, La Caixa i el Foment els qui han possibilitat que el treball com a concepte hagi deixat d’existir!)
Ho diré en castellà: “Quien roba al ladrón, tiene mil años de perdón!”