Vergonyant és el tractament mediàtic respecte els aldarulls del 29-M. Deformació informativa, opinió sense contrast, sentència sense reflexió és el que els diversos mitjans influents han acabat transmetent a una opinió pública, com a mínim, confosa. Va haver-hi violència? És clar que sí. Ara bé, qualsevol estudiant de primer de periodisme hauria de tenir clar que, del còmput de preguntes que estructuren una notícia (què, qui, com, on…) l’essencial és el perquè. L’anàlisi de les causes i la casuística, les raons profundes que porten a un grup minoritari a actuar d’una manera i a una majoria a percebre de maneres contradictòries l’esdeveniment. I sobretot, l’obligació que té tot cronista d’enlairar-se uns metros enlaire de la boira de guerra per donar un relat coherent, i evitar les explicacions interessadament simplistes.
Allò dels dos-cents antisistema que esdenen dos mil sona a allò del contubernio rojo-masón-separatista-judío que la nostra Generalitat hereta del franquisme, i molt abans, dels germans Badia. Va haver violència perquè no està molt clar que no hagués estat incentivada per l’estrany desplegament policial. Perquè les intervencions dels cossos de seguretat no semblen tenir molta lògica. Perquè el sentiment popular de molta gent que mai no agafaria una pedra, està girant vers un anticapitalisme que mai no imaginava que experimentaria. Perquè l’establisehement se n’està adonant que una porció important i creixent de persones normals comencen a pensar que cal canviar el sistema de dalt a baix en un sentit més igualitari. Perquè molta gent que, fins i tot vota convergència, veu que la protesta educada, legítima, i ordenada no té cap resultat pragmàtic, i que en uns anys, potser mesos, deixarà d’assenyalar els sospitosos habituals per qüestionar l’ordre vigent…
En aquestes circumstàncies, s’imposa crear uns dimonis dolents que cal separar del ramat i assenyalar amb el dit. No cal que hagin fet res concret, simplement etiquetar-los. I de fet, quanta més sigui l’arbitrarietat a l’hora de seleccionar-los, més temor és capaç de generar. Perquè aquí, des de la policia fins al director del grup Godó, el que cal és desactivar la dissidència a partir, primer de terroritzar-la, i després, de desacreditar-la, tal com han fet sempre els dictadors.
És evident que les conductes antisocials, l’agressió contra béns privats o públics són moralment reprobables, això tothom ho sap i és per això que els defensors dels bancs tracten de convèncer a l’opinió pública que els enemics són qui tenen pedres a la mà, i no pas qui es guarden les participacions preferents a la butxaca. Que el delinqüent és qui trenca un vidre, i no pas qui desnona una família i l’esclavitza de per vida mitjançant el feudal mecanisme del deute. És per això que s’engarjola a gent que potser va tenir un mal dia. Tot plegat per evitar que els descontents comencin a organitzar-se i es plantegin quant de temps deixarem lliures als elevats responsables de tot plegats. Els antisistema fan coses lletges. Trenquen coses, tiren pedres i pals contra la policia. Per això cal aplicar-los la llei antiterrorista. Què haurem d’aplicar a qui evadeix impostos, desnona, estafa, es queda amb els estalvis de la gent, acomiada, obliga al govern a ressarcir-los de la seva estúpida gestió i a retallar despesa social? La culpa, com tot, és de l’encaputxat. Ja se sap, en el conte, la dolenta era la caputxeta vermella, mentre que el llop corre lliure pel bosc.
Manelic! torna!