Espai de Dissidència

A vegades, que els somnis es facin realitat pot resultar un malson. Convindria recordar-ho a aquells que brindaren en llegir el contingut de la nova reforma laboral, una ruptura amb les estructures democràtiques que perjudica el conjunt de la societat i l’economia catalana i espanyola. La lectura amatent dels 25 articles i 36 disposicions imposats per la via d’urgència del Reial Decret Llei és una lliçó d’una història no gaire coneguda pel gran públic, encara que prou significativa dels precaris equilibris de poder a l’estat.

El gran empresariat hispànic ha mantingut, d’ençà de la mort de Franco, una conflictiva relació amb la democràcia. Ho aborda amb exquisidesa acadèmica el recent llibre de Mercedes Cabrera i Fernando del Rey El poder de los empresarios.

Mentre al llarg dels setanta els protagonistes de la Transició buscaven l’homologació del país respecte de l’entorn europeu i occidental, la formada a corre-cuita CEOE mirava, amb enveja, el model de llibertat empresarial imposat a sang i foc al Xile de Pinochet. Els líders patronals, acostumats a l’esbiaixat intervencionisme governamental del sindicat vertical, es mostraren en les declaracions i els gestos hostils a la democràcia. Van posar tots els pals a les rodes als Pactes de la Moncloa, torpedinaren la reforma fiscal, protagonitzaren una fuga de capitals històrica i una vaga d’inversions que sumiren l’economia espanyola de finals dels setanta a la vora del col·lapse, amb elevada inflació i desocupació. També, a partir de la seva guerra declarada al govern Suárez, acusat gairebé de bolxevic pels seus gestos socialdemòcrates, contribuïren a la desestabilització catalitzada en l’intent colpista del 23-F. I tampoc no es caracteritzaren per la voluntat de reconciliació, atès que impediren que en la Llei d’Amnistia de 1977 s’inclogués la readmissió dels treballadors sancionats per la seva militància sindical.

No parlem de tot l’empresariat espanyol i català, que de la mateixa manera que els treballadors, és i ha estat un grup plural i heterogeni. Sí, en canvi, ens referim a aquells qui, des de la seva posició d’influència, tenien la capacitat de liderar la seva acció política. La seva radicalitat de plantejaments no tenia res a veure amb l’interès del col·lectiu en el seu conjunt, sinó amb aspectes més foscos. Grans grups financers, constructors, inversors i administradors d’empreses estatals que havien fet fortuna mitjançant les pràctiques de la corrupció generalitzada de l’economia franquista no volien perdre cap dels seus privilegis. I encara menys veure disminuït el seu paper de poder fàctic. Aquesta influència explica, per exemple, la impunitat i el blindatge de què gaudeixen diferents empreses que van explotar els anomenats esclaus del franquisme, que, a diferència d’Alemanya o el Japó, s’han deslliurat de tota responsabilitat civil. És clar, aquest empresariat no arribà a exercir la seva influència per mèrit, talent o capacitat. Sinó precisament per l’oportunisme, l’especulació, el mercat captiu i el mal costum de l’explotació laboral. Un empresariat, per tant, massa acostumat a jugar amb avantatge i que explica l’escassa capacitat productiva o d’innovació de la nostra economia.

De fet, a partir d’aquests lideratges (amb presidents com José María Cuevas, que no fou mai empresari sinó un alt funcionari del sindicat vertical) o un Díaz Ferran no precisament exemplar, esdevingueren referents d’una classe social acostumada a la interpretació subjectiva de les normes. A la no subjecció al principi de la llei, a l’exoneració de responsabilitat civil i penal. Això s’ha traduït en l’abús de la contractació temporal (en teoria, recurs excepcional), a les nombroses excepcions i rebaixes fiscals (que fa que, enfront al 25-30% d’impost de societats nominal, el tipus calculat pel Col·legi de Tècnics d’Hisenda considera que no va més enllà d’un 6-8% per a aquests empresaris de primera classe), o a l’ús de les SICAV com a contemporània fórmula de l’exempció fiscal de l’aristocràcia feudal, o els diversos indults o no execucions de sentències condemnatòries per delictes econòmics a la flor i nata de l’oligarquia hispànica.

EN tot aquest context, si hi ha hagut un esforç eficaç ha estat en el camp de la propaganda. Mitjançant fundacions, laboratoris d’idees o institucions acadèmiques colonitzades pels diners, s’ha intoxicat el món productiu del país (inclosos els veritables emprenedors) amb la reiteració goebbeliana que el principal problema del país són els costos laborals i la presumpta protecció legal dels treballadors. L’acomiadament lliure ha estat, per tant, la seva reivindicació històrica. Qualsevol lector mínimament informat coneix la falsedat d’aquestes premisses. Els economistes que encara no han estat llogats no paren d’explicar que els principals problemes de l’economia estatal tenen a veure amb l’escassa productivitat i innovació, les facilitats per especular, la corrupció, el favoritisme, la ineficiència, l’excés de càrrecs intermedis, de diferències salarials, de jornada laboral, l’elevada desocupació i l’absència d’un mercat laboral estable i de ciutadans amb poder adquisitiu sòlid propi de qualsevol societat europea desenvolupada.

La seva reforma laboral és una victòria simbòlica. Esdevé una expressió pública de tornar a col·locar les coses al seu lloc. De demostrar davant el món la seva hegemonia i control damunt la societat. Té un caràcter de revenja històrica. Potser no són conscients que, de vegades, quan hom invoca el passat poden ressorgir vells fantasmes. A vegades, que els somnis es facin realitat pot resultar un malson.