Espai de Dissidència

Nota publicada al Diari de Girona

Amb Frederica Montseny i Mercè Rodoreda, l’escriptora Teresa Pàmies ha estat una de les grans figures femenines de la Catalunya del segle XX, en què es combina literatura, activisme polític i capacitat d’establir un relat històric sobre la Catalunya de la guerra, l’exili i la dificultat del retorn. I a partir de la seva popular obra literària ha estat una de les pioneres del que s’ha denominat coetàniament com a “literatura del jo”, proper a la idea de Pierre Vilar de l'”egohistòria”. Això és la voluntat, des de la memòria, d’establir una anàlisi de l’experiència col·lectiva propiciada pel canvi històric.

Llibres com Quan érem capitans, Quan érem refugiats, Testament a Praga, conegueren l’èxit als setanta. Aquest ressò, no sempre apreciat per la crítica, fou degut a una gran capacitat estilística, i sobretot pel verisme, detall, anecdotari i descripció de la gran epopeia dels derrotats a la guerra, en uns anys on la literatura catalana es recuperava simultàniament a la memòria republicana. En una època d’efervescència social, el seu testimoni com a jove revolucionària, refugiada itinerant, desencisada comunista i activa militant cívica, captivà un públic que redescobríem el passat. La seva militància política en el PSUC, també li raportà un protagonisme cívic mereixedor de reconeixement en el segle on l’única revolució reeixida fou la de les dones.