Espai de Dissidència

Més enllà de consideracions morals, econòmiques, ideològiques o polítiques, està clar que la nova reforma laboral presentada pel govern el passat divendres serà un fracàs.
Serà un fracàs per molts motius; perquè la facilitat per acomiadar només comporta acomiadaments i no contractacions; perquè el model econòmic actual només pot aspirar a creixement sense ocupació; perquè ens trobem davant una crisi sistèmica i abocats a un estancament indefinidament perllongat; perquè només les administracions (que aboquen la majoria de recursos a engreixar els financers) són les úniques que podrien donar feina gràcies precisament a la condició antieconòmica de l’ocupació,… i podríem seguir. Tanmateix, n’hi ha un, de caràcter històric, que els periodistes i columnistes eviten, i que tanmateix, qualsevol que mai hagi estat assalariat ha pogut comprovar: per motius culturals.
Els principals recursos econòmics del país estan a les mans equivocades. La immensa majoria de les elits financeres està constituït per un entramat parasitari que ha generat una cultura empresarial extractiva.

No hi haurà feina, primer perquè els empresaris només contracten quan no tenen altre remei. I en el context actual, no necessiten gent. Perquè l’empresariat català i espanyol està habituat a no obeir les lleis, si aquestes el perjudiquen. Perquè l’empresariat català i espanyol mantenen una mentalitat massa feudal (massa pròxima a la dels “señoritos”, fonamentada en “forçar” els acords (hores extres mai pagades, horaris infames, primar més l’obediència que el talent,…) I tot plegat porta a una conseqüència; la desconfiança mútua, profunda, insalvable entre treballadors i empresaris. Uns empresaris que exploten i uns treballadors que s’escaquegen.
El panorama és llòbrec i depriment. En una dècada on s’han aprofundit diferències, en uns temps on ha primat més baixos salaris i pocs drets, i un excés de pressió damunt els treballadors (que han respost silenciosament mitjançant l’art de l’escaqueig) no es pot construir pràcticament res.
Ahir, en un acte a Olot, vaig comentar que l’única possibilitat d’acabar amb la desocupació i aquesta desconfiança és compartint guanys. Això vol dir, intervenció, participació i control dels treballadors en la gestió de les empreses i en els seus guanys (fins ara només comparteixen pèrdues). És per això, que malgrat tot, la millor reforma laboral que hi ha hagut mai al nostre país, la que comportà un atur zero i una productivitat màxima en circumstàncies adverses, fou la del juliol del 36.