Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

27 de gener de 2012
0 comentaris

Independència a l’escocesa o a la catalana?

Avui El Periódico divulgava un estudi on, per primera vegada, els partidaris del sí en un hipotètic referèndum d’independència al Principat, superaven el 50%. I això, respecte a sondeigs anteriors, representa un màxim històric en una tendència ascendent que les previsibles topades amb la Moncloa pot potenciar encara més. Tanmateix, si em quedo amb la nota política interessant de la setmana, és el discurs d’Alex Salmond de presentació del seu pla sobiranista.
Tot i que els corresponsals s’han centrat més en la pregunta, hi ha coses molt significatives en l’actitud coratjosa de l’escocès. Més enllà de les incerteses econòmiques que suposa un trencament amb Anglaterra, sobta la seva agenda econòmica i social. Planteja revertir tot el procés d’involució neoliberal que assetja el Regne Unit des de que Margaret Tatcher decretà la fi de l’estat del benestar. Assegurà que a l’Escòcia independent, les matrícules universitàries tornaien a ser gratuïtes (Blair les imposà per primera vegada i avui poden arribar, a la universitat pública, a superar els 6.000 euros) Va assegurar que desfaria el conjunt de retallades dels darrers temps pel que fa a serveis públics. Va comprometre’s a bastir un sistema fiscal just i progressiu. I això, per a un partit, com el nacionalista escocès, que en cap cas podria considerar-se d’esquerres resulta molt més que significatiu.

Tradicionalment, Escòcia ha estat una societat més igualitària que l’anglesa. I més enllà de l’arrelat sentiment nacional, crec que aquest element de desbocament neoliberal anglès, la dictadura de la city, l’enfolliment d’unes classes mitjanes egoistes i prou estúpides, ha estat el que ha marcat el decisiu distanciament entre Edimburg i Londres. Un fet clar, en el Parlament escocès, pràcticament no hi ha cap diputat conservador. I en l’Escòcia moderna, els laboristes (els de debò, no els de la Tercera-via-cap-a-l’abisme) han mantingut un pes abassagador. Precisament la seva incompetència a l’hora de fer front a la deconstrucció del welfare ha estat decisiu en l’emergència del Partit Nacionalista Escocès. Amb un discurs nacionalista prou emocional, encara que, i sobretot, amb un discurs social, prou racional.
Una de les febleses de l’independentisme català és la indefinició de l’endemà de la independència. Les forces independentistes actuals… volen bastir una Catalunya moderna, solidària i àmpliament social… o només pretenen estalviar-se els impostos del dèficit fiscal, estil Lliga Nord. Esquerra, Solidaritat, Convergència, Unió, Reagrupament… fins i tot els sobiranistes del PSC i els del mateix PP, que n’hi haurà… estarien disposats a eliminar el frau fiscal catalaníssim. Faran que la universitat sigui gratuïta? Foragitaran els voltors de la sanitat i l’ensenyament públic? Muntaran una progressivitat fiscal, com a mínim, d’acord amb el model holandès o danès en el qual tant s’emmirallen? Decretaran un salari mínim de 1.000 euros i una jornada setmanal màxima de 35 hores? En cas contrari, l’independentisme no serà viable per manca de suport social.
Senyors Junqueres, Vila d’Abadal, López Tena, Navarro, Carretero, Mas,… poden respondre a una pregunta tan simple com aquesta?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!