Espai de Dissidència

Com a autor que rep (pocs) drets, i com a usuari de cultura, imagino que estic més que legitimat per emetre les meves opinions sobre la persecució a la lliure difusió de productes culturals. Al cap i a la fi, sospito que precisament els creadors som els
únics privats de veu en aquest debat.
És evident que qualsevol autor té dret de viure de la seva obra. Dret a professionalitzar-se com a artista, cineasta, autor,… (cosa que ara per ara passa en petits casos). I que fa falta una infraestructura de productores, editors, tècnics,… que permetin fer possible la creació i la difusió. A la vegada, com a ciutadà, considero un dret el lliure accés a la cultura de tota mena. Com a Xavier Diez, amb els seus principis morals, considero inacceptable que els diners siguin una barrera que impedeixi el coneixement o l’art. Com conjugar ambdues premisses?
No és cap secret que l’obsessió per tancar planes web d’intercanvi de música, cinema o televisió no respon a les demandes dels creadors. Sinó, i bàsicament, dels especuladors, d’inversors financers que s’apropien de drets que no els corresponen. Al cap i a la fi, l’expressió cultural, la tradició, l’art, la llengua, pertanyen a la comunitat. La persecució de l’intercanvi lliure és per tant un delicte ètic, que respon a la voluntat de privatitzar el coneixement.

La pirateria aquí no resulta altra cosa que la dissidència respecte a la idea que algú pugui enriquir-se amb la creació aliena. De fet, respecte de la idea que algú pugui enriquir-se a seques. No és cap secret que no són els millors creadors els qui n’obtenen els millors beneficis, sinó aquells que la indústria els crea per xuclar-los la sang. La col·lectivització de la cultura, per tant, representa un imperatiu ètic. I la resistència als especuladors de la indústria, una necessitat moral. És lícit, per exemple, privar que els meus alumnes puguin visionar “Los Santos Inocentes” de Mario Camus per fer-los comprendre les relacions de dominació a l’Andalusia rural del franquisme? És acceptable que es pugui privar a una classe de literatura anglesa que els estudiants puguin accedir a l’obra de Joyce? És acceptable que persones sense recursos no puguin veure una pel·lícula de moda perquè no poden pagar deu euros per entrada?
Ara bé. Com compensem els autors? És evident que és lícit que els creadors tenen el dret a viure del seu treball, com qualsevol altre individu. La compensació per còpia o ús podria ser una bona opció. De fet, el canon digital podria haver estat una bona oportunitat per engegar una remuneració decent, tot i que bona part de la comunitat internauta va generar una oposició, al meu entendre, desproporcionada. Fer pagar una quantitat per connexió digital, per mitjà d’enregistrament, per domini d’internet em sembla la menys dolenta de les idees.
Algú objectarà, no sense part de raó, que no fora just fer pagar aquells que no descarreguen material protegit. Jo m’incloc entre aquests, perquè poques vegades baixo gran cosa. Ara bé, jo tampoc he fet la mili ni em plau la despesa militar i bé que contribueixo amb els meus impostos a comprar fragates o missils. Jo no sóc dona ni en maltracto cap i no per això deixo de contribuir a polítiques de protecció contra la violència de gènere. No tothom és autor, ni tothom és consumidor. Tanmateix, de la mateixa manera que hauríem de considerar la cultura, la literatura, l’art com a patrimoni immaterial i col·lectiu, hem de fer-la possible perquè escriptors, artistes i creadors puguin viure decentment, sense esdevenir rics. Ah! I no hauríem de permetre ningú altre enriquir-se amb el treball aliè.