Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

15 de gener de 2012
1 comentari

La insuportable lleugeresa de la socialdemocràcia real

Una de les pel·lícules més brillants de la darrera dècada és la de Roman Polanski The Gost Writer (2010). Explica la història d’un escriptor a l’ombra (Ewan McGregor) encarregat de redactar les memòries d’un antic primer ministre laborista del Regne Unit (Pierce Brosnan). No cal ser un gran expert per adonar-se que el polític retirat, assetjat per diversos escàndols en la intervenció en una guerra recent és inspirat directament en Tony Blair i la seva deriva neoliberal dissimulada rere una retòrica de Tercera via. Tanmateix, el thriller polític que es planteja a l’inici del film gira bruscament en la direcció d’una bona història d’espionatge en la direcció de la literatura de Graham Greene o de John Lecarré. A partir dels diàlegs entre el guionista a sou amb la dona del biografiat (una Olivia Williams de sospitosa semblança a Cherie Blair), i de la certesa que el predecessor del biògraf fou trobat mort després d’haver descobert informació comprometedora, es descobreix una fosca trama que explica aquesta deriva reaccionària de l’esquerra britànica. De la mateixa manera que els comunistes tractaven de captar estudiants d’Oxford i Cambridge, poderosos grups d’inspiració reaccionària, finançats per grans fortunes i sostinguts ideològicament pel neoliberalisme més ortodox, utilitzen els joves brillants per aplanar-los el camí a fi de convertir-los en els líders laboristes, que després realitzaran la perversió dels principis ideològics de l’esquerra.

El problema és que l’argument fílmic no és inversemblant, ans al contrari. Encara que això ja ha estat posat en evidència per wikileaks, el fet que joves valors siguin captats i utilitzats per foscos grups de poder, és un fet conegut per la majoria d’historiadors contemporanis. Els “Chicago boys”, alumnes avantatjats de Milton Friedman o Von Hayek han estat incorporats (de vegades via cop militar) als espais estratègics de decisió de la maquinària política dels estats, o via generosos finançaments de campanyes electorals, a la presidència d’alguns països com Itàlia (amb Mario Monti) o Geòrgia (amb Mikeïl Saaskashvili).

En certa mesura, aquests personatges, encara que també partits, a bastament finançats per grups de pressió de financers internacionals, partidaris del capitalisme més despietat, han protagonitzat una veritable revolució a partir de l’estratègia de la infiltració. Infiltrar persones, agents dobles, que afavorits en la seva carrera política, tornen els favors als seus patrocinadors. És el que ha passat en les esquerres majoritàries en els darrers anys. I és el que explica allò del qual Tony Judt s’ha vingut queixant com a l’abandó dels principis morals de l’esquerra. La idea de bé comú. La sensibilitat col·lectiva. L’austeritat en les formes. El benestar social com a dret inalienable. Una voluntat igualitària. La meritocràcia com a principi. Enlloc d’això, han acabat imposant una política de lliure mercat, d’exaltació materialista, de caràcter individualista, d’ostentació, de la idea de copagament, de reivindicació de baixades impositives. És a dir, renunciar a tot allò que el diferenciava com a tendència política i acabar reivindicant el mateix que les dretes conservadores, això sí, sense el sentit moral cristià que les caracteritza. Una banalització del mal econòmic com a bandera.

No n’estem al marge d’aquesta situació. És ben coneguda la relació de Felipe González i del grup que es féu amb el control del PSOE al Congrés de Surennes amb els fons de la CIA (vehiculats mitjançant els socialdemòcrates alemanys). Durant la Transició, els serveis secrets nord-americans (finançats sovint privadament pels Rockefeller de torn) van gastar milions de dòlars a fer créixer un partit socialista que representava un zero a l’esquerra de l’oposició democràtica. I que després va tornar el favor tot trencant la tradicional neutralitat espanyola (tot confirmant Espanya a l’OTAN) i muntant unes estructures econòmiques i socials neoliberals, amb un esquifit estat del benestar i una política econòmica defensora incondicional del poder financer i de l’oligarquia predadora tradicional, amb lleis extraordinàriament favorables a les companyies multinacionals. I fent de la corrupció un mecanisme habitual de gestió en els afers polítics.

En aquest sentit, i en una situació de fallida política, difícilment els partits de l’esquerra amb possibilitats de governar deixaran d’actuar amb la barra del protagonista de The Ghost Writer. Un tipus simpàtic i immoral que perverteix els valors de l’esquerra per caure en els braços de la teoria política anòmica del capitalisme més despietat. En aquest sentit, amb la professionalització de la política i el blindatge antidemocràtic dels partits socialistes, difícilment els polítics honestos i sincers tenen possibilitats d’arribar a llocs de decisió on poder dur a la pràctica polítiques de justícia social.

  1. De la mateixa manera que l’agent Stashevsky, tal i com recordava Walter Krivitsky, va seleccionar a Juan Negrín el novembre de 1936 com a futur president del govern de la República; els estrategs de la CIA i la II Internacional socialdemòcrata van seleccionar a Felipe González perquè fos el cabdill aparegut del no-res al Congrès de Suresnes de 1974 i futur president de la Monarquia. Els veterans que quedaven d’un partit pràcticament desaparegut el 1939 (el PSOE) i amb una nul paper al llarg dels 40 anys de lluita contra la dictadura estaven per la ruptura, els joves promoguts per la Fundació Friedrich Ebert estaven per la “reforma”.

    A “Isidoro” no el detenien a les manifestacions:
    http://video.google.es/videoplay?docid=-8202395034328293196#

    Negrín complia perfectament el perfil: no tenia escrúpols, era fàcilment extorsionable -un aspecte essencial per als soviètics- donats els seus hàbits sexuals i de “consum”, i era colossalment cobdiciós. Perfecte candidat a titella d’Stalin en les seves operacions a la península. Ideal per la funció que va dur a terme.

    González també complia el perfil. No tenia escrúpols, era un gran demagog estimulador-embaucador de masses analfabetitzades -qualitats fonamentals en la societat de masses de la segona meitat del segle XX-, i era colossalment cobdiciós (vegi’s, recentment, l’affaire Carlos Slim). Perfecte candidat a titella de Kissinger en les seves operacions a la península. Ideal per la funció que va dur a terme. 

    Els tutors oficials de la gran astracanada foren François Mitterrand, antic col·laborador del nazis, i Willy Brandt, la cara amable de l’operació.

    Evidentment, es va imposar la reforma, i uns anys més tard Felipe González sortia a passejar amb el iot Azor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!