Teach for America

Article publicat al Diari de Girona

Astorats, descobrim que, per la porta del darrere, una multinacional nord-americana, disfressada d’organització caritativa, Teach for America, (TfA) s’ha colat al  nostre sistema educatiu. Amb el permís de l’intent fallit de la tacheriana Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid, Ensenyament ha adaptat les pràctiques i filosofia educativa de TfA per al «mercat» català, tot incorporant la franquícia nord-americana sota la denominació «Escola per a l’Èxit» a quatre instituts públics del Principat (dos a Badalona i dos a l’Hospitalet).

Comencem pel principi. Teach for America sorgeix a principis dels noranta. En un context de retallades contínues al sistema educatiu nord-americà, l’educació es degrada imparablement.  En una societat on les desigualtats socials i econòmiques s’expandeixen a nivells de preguerra, les desigualtats educatives creixen. El professorat, fatigat de la degradació d’escoles i dels seus salaris, es desmoralitza. Els millors, en un país amb oportunitats per al talent, fugen del sistema. Aleshores sorgeix una iniciativa del mercat de les charities, organitzacions no governamentals sovint lligades a fundacions “caritatives” encarregada de perseguir una renovació educativa en el sentit de revertir la inequitat creixent del sistema i retornar a un sistema amb igualtat d’oportunitats. I tot plegat sense calgui posar un centau a les escoles públiques!

Anem a pams. Per comprendre l’entusiasme que suscita la propaganda de “Teach for America” i la seva xarxa global Teach for All, cal estar familiaritzat amb l’American way of Life. Qualsevol que mai hagi passat una tarda mirant les cadenes televisives més populars d’aquell país, s’adonarà que més de la meitat de la publicitat vagi dedicada al que denominaríem productes miracle. “Amb aquest aparell fantàstic s’aprimarà com la Nicole Kidman”, “Amb aquesta crema rejovenidora, aparentarà vint anys menys”, “Amb aquest fàrmac podrà treballar vuitanta hores i semblar un pare exemplar”. Seguint la mateixa lògica, amb el sistema Teach for America, millorarem fantàsticament l’educació. Tothom que hagi passejat pels Estats Units veurà que ni les cremes, ni els aparells, ni els fàrmacs millorin la salut dels nord-americans. I,malgrat els vint anys de Teach for America, l’educació nord-americana és infinitament pitjor que la catalana, i ha reculat diversos graons internacionals. Això sí, als anuncis, a la seva publicitat, tothom surt molt fotogènic.

En què consisteix l’invent? La Fundació selecciona estudiants universitaris de final de carrera, teòricament entre els més brillants i major capacitat de lideratge (i a la pràctica, entre els més entusiastes de la ideologia empresarial). Els introdueixen, com a assistents, a instituts de secundària amb entorns desafavorits. Encara que cobrin un migrat salari, no són ben bé treballadors, sinó una mena de missioners, de cavallers templers, disposats a portar la bona nova als estudiants de les minories ètniques i dels sectors més marginals de la societat. Són gent que, suposadament han de treure el millor de cada alumne, a mig camí entre dinamitzador, líder comunitari i professor. I amb una dedicació exclusiva que comporta jornades de quinze hores. Al cap de dos anys d’aquest servei, bona part dels supervivents són contractats com a executius per bona part de les empreses amb qui TfA manté una aliança. Entre aquestes JP Morgan o Goldman Sachs. Els sóna?

El cert és que qualsevol pot accedir per internet tant a la propaganda favorable a la iniciativa, com a fortes crítiques per part d’antics participants. La formació rebuda és insuficient, molta ideologia, poca teoria, menys pràctica. Els resultats finals són decebedors. La imatge projectada sobre la comunitat educativa és perversa (al cap i a la fi, transmet la falsa idea que els problemes complexos, com passa a les sèries americanes de Disney, se solucionen a partir de l’heroisme individual en comptes d’organitzar un sistema educatiu amb els recursos i estímuls adequats). I algunes interioritats. Sovint les aptituds pedagògiques són nul·les (al cap i a la fi ser docent representa un ofici que requereix molts anys i tranquil·litat), la seva presència representa dumping salarial, permet l’entrada a l’escola principis caracteritzats per una absència d’escrúpols (especialment la predadora banca d’inversió), tot imposant valors individualistes i competitius (amagats sota l’eufemisme «emprenedoria») i sovint posant l’alumnat en contra del professorat tradicional.

Volen saber qui és al darrere de l’exportació d’aquest franquícia americana? Ana Patricia Botín. Els sona el nom? Els sona el Banco de Santander i Caixabank?. Doncs aquests són els socis de la Fundació, aquí anomenada Empieza por Educar. Recomano una visita a la seva plana web. Estètica similar als anuncis de píndoles miraculoses. Llenguatge extret de qualsevol serial per a adolescents del Disney Channel. Ara que no pateixin. Mentre que bona part de les empreses i patrocinadors han estat imputats per frau fiscal o per recórrer habitualment als paradisos fiscals en el temps que els queda lliure per desnonar famílies, el Ministerio de Educación hi ha posat 38 milions d’euros de l’erari públic. Uns diners que podrien haver servit per pagar 1.500 professors de debò.

De moment, quatre són els centres apuntats a Catalunya amb secretisme. Ens consta l’oposició significativa d’una porció important del claustre. Alguns poden veure’s temptats per la possibilitat que la iniciativa comporti un suport que sempre va bé. A aquets els recomano la pel·lícula “El servent”, de Joseph Losey. Un criat, tot atiant la indolència del senyor de la casa, acaba quedant-se amb els béns i l’ànima del propietari. L’escola pública és en perill, perquè la cobdícia dels banquers ha penetrat a les aules de quatre instituts de Catalunya. I ja sabem què passa quan confiem en els bancs!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *