Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Personalment, el
multiculturalisme sempre m’ha semblat una manera fina de dir “sigueu diferents,
que així nosaltres seguirem manant”. I ben bé és així, car només aquells que
renuncien ostensiblement a bona part de les seves tradicions, pràctiques i
creences són capaços d’assolir, a occident i amb prou feines, un estatus i
tracte igualitari. La manera, doncs, amb què es tracta la diferència als països
anglosaxons, és la guetització a la base de la piràmide social, a l’expulsió a
la perifèria del sistema i de l’imaginari col·lectiu. D’aquesta manera, i en
una societat capitalista, caracteritzada per ser una fàbrica de desigualtats
socials, barrejar diferències d’estatus amb procedència cultural esdevé una
combinació explosiva.
Vaig tornar dimarts
passat de Londres. Havia passat una setmana de vacances, tornant a visitar la
capital d’Anglaterra, on no havia estat des de 1995. Casualitat, poques
setmanes abans vaig passar una tarda escanejant les diapositives de la meva
anterior visita, de manera que el record del Londres de mitjans noranta, havia
emergit de la memòria recent quan vaig aterrar a Heathrow a finals de juliol.
També anava informat. Recordo els comentaris d’algun col·lega britànics o els
testimonis d’historiadors com Tony Judt, que explicava l’expansió i creixement
d’una ciutat que absorvia –fins i tot parasitava- el creixement britànic.
Mentre l’antic nord industrial s’esllanguia, i apagava les xemeneies Londres
esdevenia una metròpoli venedora de fum, amb la seva city, els seus brokers,
els seus serveis d’alta i baixa gamma, i la seva preparació per als jocs
olímpics de 2012. En els darrers anys s’havia accelerat el procés d’acumulació
en poques mans –mafiosos exsoviètics, xeics del Golf, magnats com Murdoch o
milionaris horteres com Richard Branson- mentre es prosseguia el desmuntatge de
l’estat del benestar. Es va passar, en època laborista, de la universitat
gratuïta a més de 4.000 euros de matrícula –es diu que una de cada sis
estudiants britàniques recorren ocasionalment a la prostitució per poder cobrir
les despeses acadèmiques -, es retallen subsidis, es privatitza la sanitat i es
continua eixamplant una insuportable rasa entre rics i pobres.
Aquesta va ser la
principal impressió que em vaig emportar en veure els contrastos entre el
Londres turísitic, i aquell que es pot constatar si passegem per la zona de l’East
End, o que es pot llegir des dels llargs recorreguts en el metro elevat. A més,
les olimpíades pròximes dibuixaven un intent de gentryficació (semblat a la del
Raval) en els nous barris amb aspiració d’esdevenir cool, al preu, és clar, de tirar a terra els pisos de protecció
oficial i fer desaparèixer els rostres que no s’adeien amb la nova imatge que
pretenien projectar les autoritats.
És evident que el
multiculturalisme britànic no és altra cosa que expressió de la clàssica
hipocresia burgesa. Volem algú que ens faci la feina bruta, que treballi per
poc i calli per tot, i alhora perdre’l de vista, des de la reclusió als espais
marginals. Aquest fou el paper de la immigració provinent de les antigues
colònies. El problema és que, a banda de fer de criats, es tractava de persones.
Persones a les quals se’ls amarava de l’esperit consumista, competitiu,
moralment autista, mentre se’ls tractava com a simple mà d’obra. Se’ls parlava
de valors, i es contractaven per ancorar-se en els graons més baixos de l’estructura
laboral. Se’ls feia treballar llargues hores, amb serveis esquifits, fins al
punt que per sobreviure havien de percebre subsidis per menjar. És el working poor que també s’ha exportat al
capitalisme nostrat. I des de la desestructuració familiar imposada per la
pobresa i els horaris més perllongats de la Unió Europea, es generava tota una
generació de desafecció al treball. A l’estranya paradoxa del desig consumista
a ultrança i a l’exclusió social.
En èpoques de rebaixes
fiscals per als rics, els rics i els qui aspiren a ser-ho imposen retallades
als serveis socials, als subsidis. L’ira s’acumula, disposada a explotar a
qualsevol detonant. És el que s’ha esdevingut aquestes darreres nits. I entre
policies desmoralitzats (també ells víctimes de les retallades de plantilla i
el descrèdit dels seus caps en l’infamant cas de les escoltes telefòniques) i
uns joves a qui se’ls retallen els subsidis i se’ls exclou del mercat laboral,
esclata la violència. No és una revolta social, sinó un saqueig bàrbar i
nihilista, una expressió de l’existència amagada, una exhibició d’un malestar
profund que no va enlloc, i que ja sembla massa tard per tractar. Una lliçó
mundial per veure que el camí del neoliberalisme té aquests efectes secundaris.
Una descomposició social que esclata en qualsevol moment, sense una causa
clares, i amb conseqüències desagradables i un perill creixent de deshidratació.
Hi ha un tema,
tanmateix, que em resulta inquietant. A diferència del que s’esdevingué a París
el 2005, sembla que entre els amotinats, no hi havia membres de la molt present
i activa comunitat musulmana. I dic inquietant, perquè passejant per la
perifèria londinenca, vaig intuir que les entitats i confraries religioses, a
partir de les mesquites i un entremat financero-empresarial, s’estava gestant
un estat del benestar (islàmic) paral·lel a l’oficial, amb escoles, empreses
que donen feina, metges, crèdit, i probablement subsidis. Precisament aquesta
organització paral·lela (que recorda la Hizbullà libanesa) que ja detecten
alguns sociòlegs explicarien la gran disciplina i lleialtat que guarden bona
part dels musulmans desarrelats a la seva comunitat religiosa. La
desestructuració de la societat britànica, com ja denuncia la periodista
Melanie Phillips, atorga un poder preocupant, des de l’islamisme radical, capaç
d’organitzar una contrasocietat dins una Gran Bretanya que, des de Margaret
Tatcher ençà ha decidit optar per un suïcidi lent i dolorós.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agrada la idea aquesta de construcció d’una societat parel·la a la “societat oficial”. Les estructures, de ben segur, deuen ser més personalitzades, més pensades pel benestar (no sols material) de les persones, que no pas les que els hi ofereixen els polítics amb els seus discursos buits i les molles tenyides de corrupció que els hi poden oferir. A les nostres contrades també en ven tindre d’exemples d’aquest tipus de paralel·lismes socials front les institucions que ofegaven a la gent.
Atentament
un estat paral.lel al oficial o més d’un a mi em recorda l’anarco-sindicalisme.
seria el millor que podriem fer aquí també l’estatatisme/estatalisme és una retonera.
les eïnes de producció han d’estar en mans dels treballadors, no de l’estat, dels treballadors.
els treballadors han de ser el seus propis amos, si us l’estat segueixen sent peons.
l’efecte que fa en els treballador l’idea que l’estat ja els hi arreglarà el tema és precisament la no iniciativa i després la demagògia possem pel cas dels funcionaris és queixen per sous pobres o moltes hores però ells no són els que han de quadrar els comptes. Si ells fossin els propis propietaris de l’escola penso que no protestarien contre ells mateixos ja que sestarien jugant les seves garrofes i sabrien com estan els comptes i el que es viable i el que es utopia si no volen estimbar la fàbrica.
o en el cas de quan es vol ‘privatitzar’ quelcom, els treballadors diuen que no ho volen i es queden aquí fins que es privatitza de totes totes, el millor seria que els treballadors fessin una proposta per quedar-se ells la propietat però això no es cap possiblitat mai, ja que ‘l’estat’ ho ha de solucionar.
l’esquerranisme actual s’ha quedan amb la monoideologia que l’estat ha d’abarcar-ho quasi tot i la visió que la dreta és el estat mínim.
deixant de banda i de manera interesada tot el passat llibertari com si mai hagués passat.
al cap hi ha la fi el sistema que ha col.lapsat és més avait el contrari el socialisme d’un mono-estat, obligatori i omnipresent a tots els recons fins i tot als de la teva ment.