Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

7 de juliol de 2011
0 comentaris

Ultrapatriotes

Comentari del llibre de Xavier Casals Ultrapatriotas. Extrema derecha y nacionalismo de la guerra fría a la era de la globalización, Crítica, Barcelona, 2003, 486 pp

Ja fa un temps que conec Xavier Casals, una de les ments més preclares del país, i que ja porta uns anys analitzant l’existència de grups, moviments i partits que, tot estalviant –nos un esforç intel•lectual, podríem anomenar d’ultradreta. I parlo d’estalvi, perquè és així com sovint s’encara un moviment de fons complex, que arreu d’occident, tracta de modificar les regles del joc de la democràcia convencional per imposar, per dir-ho d’alguna manera, un món més nietzscheà.

Fa algunes setmanes vam fer un intercanvi de llibres. Em va passar, entre altres, el seu «Ultrapatriotes», publicat per Crítica el 2003, i que esdevé un seriós esforç de sistematització del calidoscopi de moviments que fan una esmena a la totalitat de l’ordre democràtic vigent. Des dels supremacistes blancs anglosaxons fins als «Finlandesos autèntics» passant pel lepenisme, la Lliga Nord d’Umberto Bossi, la FPÖ de Haider, la xenofòbia danesa o els diversos grupúsculs ultres i populistes espanyols.

 

El que més destaca d’aquest llibre és el to expositiu i analític, d’alta divulgació, desapassionat i acadèmic que no estalvia les diverses i molt variades contradiccions que caracteritza aquest món peculiar, on no es dubta a combinar el pragmatisme amb la demagògia, la inflexibilitat dels principis amb l’oportunisme, tot plegat, amb la voluntat d’assolir influència política i social en un món que, tot recordant les desarmades i impopulars democràcies de la dècada dels vint, es fa vulnerable en elevat grau a l’aventurisme polític. Tot i això, Casals, amb grans dosis d’informació i documentació, ens fa recordar dues conclusions marxistes. La primera, del 18 Brumari de Bonaparte, que la història només es repeteix per parodiar-se. La segona, de Sopa de Ganso, que [les ultradretes] tenen uns principis. I si no us agraden, tenen uns altres. És a dir, defuig qualsevol anàlisi apocal•líptica que recorren les taules dels editors i sales de redaccions.

Hi ha un gran conjunt d’informacions molt valuoses destinades a resseguir trajectòries singulars i evolucions intel•lectuals de personatges com Lepen (que prové del poujadisme dels cinquanta-seixana), Haider (on fa un còctel de localisme amb reivindicació del llegat nazi) de Bossi (amb el seu independentisme-inventor-de-la-Padània al suport més ferm de Berlusconi) o tants d’altres on perillositat social i ridícul es combinen en una promiscuïtat política desconcertant.

També es dedica un interessant capítol al cas espanyol, on tampoc ningú no estalvia les insospitades derives i fonts ideològiques, i com aquestes acaben confluint en les de moment fallides experiències populistes (amb els intents de Gil, Ruiz Mateos o Mario Conde) amb una estranya combinació entre falangisme antisemita, nacionalisme ranci o xenofòbia antiafricana.

Tot plegat, escrit fa vuit anys, aquest és un llibre que guanya amb el temps. Perquè les anàlisis fetes el 2003 anticipen en bona mesura els fenòmens als quals assistim, entre els quals els d’Anglada o el reforçament, a escala europea d’aquesta mena de moviments. En aquest sentit, aquesta obra mereixeria ser considerada com a tractat acadèmic de lectura obligatòria per a alumnes de ciència política, i és més, per a qualsevol polític i periodista.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!