Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de juny de 2011
0 comentaris

Anarquistes

Comentari del llibre
de Dolors Marín, Anarquistas. Un siglo de
movimiento libertario en España.
Ariel, Barcelona 2010, 490 pp.

El passat setembre,
la meva col·lega i historiadora Dolors Marín, una de les persones que més sap
sobre anarquisme al continent europeu, va publicar la que entenc és la seva
gran obra. Allò que es considera la culminació de tota una llarga trajectòria
de reflexió i recerca. El llibre definitiu que alguna vegada, tots els qui ens
dediquem a això, esperem algun dia assolir. I si no fos perquè ja fa anys que
estic familiaritzat amb bona part de les tesis que Marín sosté, diríem que
hauria de revolucionar el panorama de la història social del nostre país
(especialment pel que fa al concepte “Països Catalans”, falla tectònica de l’anarquisme
occidental.

Ja fa una quinzena d’anys
que ens coneixem amb la Dolors. Hi hem col·laborat de manera ocasional i
itermitent. Forma part d’una nova generació d’investigadors que, amb una sòlida
formació acadèmica, recorre els passadissos de la perifèria acadèmica, on per
cert, s’hi viu més tranquil. En el seu cas, Marín coneix molt bé i des de dins,
el seu objecte d’estudi. No ha amagat mai la seva participació en un moviment
tan summament heterogeni i obert (i alhora tan inestable) com és el de l’anarquisme
des dels seus múltiples vessants. Almenys des de l’agitada Barcelona i
Hospitalet dels setanta, ha viscut els ambients llibertaris i s’hi ha
relacionat amb la generació de la guerra i la revolució. De fet, al seu arxiu
es conserven centenars d’entrevistes a antics protagonistes dels anys vint i
trenta que ens parlen de la fundació de la FAI, de les col·lectivitzacions, o
de la conflictiva relació amb la dictadura de Primo de Rivera i les autoritats
republicanes. A més, la seva formació d’antropòloga (la seva tesi la va dirigir
l’Ignasi Terrades), es reflecteix en l’enfocament complex que ofereix a un món
tan difícil d’entendre per a qui s’ho mira amb els ulls del present.

La historiadora i
antropòloga tracta algunes de les qüestions mal resoltes sobre el seu objecte d’estudi.
I aplica respostes ja esbossades a la seva magnífica tesi doctoral inèdita del
finals dels noranta. Per què de l’arrelament de l’anarquisme? Com es pot
definir l’anarquisme? Per què estava tan mal estudiat i pitjor comprès? En
certa mesura, i com tants d’altres que ens hi hem enfrontat al tema sense
prejudicis de partit ni de classe, percebem l’autoritarisme hispànic en un
estat forjat per la vella aristocràcia de mentalitat feudal, com  a un dels condicionants. Tanmateix, és
sobretot la presència d’un sentiment socialment transversal de persones
disposades a prescindir de les relacions de poder i a esdevenir addictes a la
justícia la que impulsa una fracció important de la societat a desconfiar de
les formes conegudes d’estat.

Marín, en el seu
llibre, com en la seva obra anterior, també ens precisa el que podríem anomenar
com a “teoria de l’univers paral·lel”, segons la qual, els homes i dones
preocupats per bastir una societat més lliure i menys desigual, estableixen les
seves pròpies institucions, codis socials i ètics, i activitats compartides. És
així com sorgeix un gran interès per les llengües planificades, la filosofia
individualista, l’interès per la ciència moderna, la creació de les seves
pròpies institucions pedagògiques, o una certa tendència a l’autodidactisme com
a fórmula, no només de compensar les carències educatives on la majoria de
ciutadans són tractats com a gent de tercera, sinó com a manera de compondre
una cultura pròpia. La historiadora dóna (encertadament) una importància
destacada a la cultura, literatura, cinema, art i mitjans de comunicació que l’univers
llibertari és capaç d’organitzar en el que seria “l’obra constructiva de la
revolució quotidiana” i que arriba fins als nostres dies. D’aquesta manera ens
ofereix un calidoscopi complex que cal tenir en compte per tothom que vulgui
ensenyar història. Al cap i a la fi, la història de l’anarquisme ens parla de
com milers d’individus són capaços de donar resposta, a partir de la
col·lectivització de la dignitat, davant unes circumstàncies desfavorables.

El passat octubre,
la Dolors i jo ens vam trobar a Mallorca, on viu. Recordo una conversa en què
ella reividicava la idea d’historiografia militant. Ella es considerava a sí
mateixa, com a historiadora militant (i tècnicament molt solvent). És el que
comporta conèixer les coses des de dins. Jo sempre he estat molt refractari
sobre aquesta possibilitat, car sóc dels qui consideren que cal mantenir un
mínim de distància prudencial entre historiador i objecte d’estudi.
Probablement em perdo moltes coses, així. Tanmateix, l’entusiasme de la Dolors
ens ha portat un llibre que és dels millors d’aquesta dècada. I, sobre el qual,
no puc deixar de confessar una certa enveja. Ho ha fet molt bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!