Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

8 de juny de 2011
0 comentaris

Pioneres i revolucionàries

Eulàlia Vega, Pioneras y revolucionarias. Mujeres durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo. Icaria, Barcelona, 2011, 389 pp.

La historiadora Eulàlia Vega, una de les més fines analistes de l’anarquisme català, ens ofereix un llibre diferent sobre el món llibertari català del segle XX. I quan dic diferent, em refereixo que és capaç d’obrir-nos les portes de la casa àcrata i endinsar-nos en la privacitat del moviment i la ideologia que més pes ha tingut en la configuració de l’inconcient col·lectiu més reprimit del nostre passat pròxim.
Pioneras y revolucionarias ens ofereix un retrat coral d’onze dones nascudes entre 1915 i 1920 amb graus diferents de protagonisme dins l’anarquisme català, fonamentat en entrevistes en profunditat amb cadascuna d’elles. Es tracta, per tant, d’un retrat generacional, i en profunditat, del vessant més íntim de la rebotiga del pensament i l’acció llibertària.
A partir de l’experiència individual d’onze dones, amb noms ben coneguts pels qui fa anys ens dediquem a investigar el moviment llibertari -en alguna ocasió he tingut l’oportunitat de conèixer alguna de les seves protagonistes- Vega té l’habilitat de construir un relat que ens ajuda a conèixer les interioritats, els mecanismes de construcció de la consciència, de reconstrucció dels espais de sociabilitat, que ens ajuden a explicar el perquè de moltes coses.
Així, trobem la fase de la presa de consciència. Habitualment a partir d’una sociabilitat diferenciada, intensament formativa, a partir de cobrir les carències de la negligent acció d’un estat amb massa esglésies i poques escoles, amb excessives diferències de classe i nul·la justícia social. I com el discurs moral de l’anarquisme és capaç d’integrar homes i dones vers l’esperança d’una societat més justa.
Evidentment, dos fets centrals condicionen la vida d’aquestes dones que tot just no acaben de sortir de l’adolescència (als anys trenta, això no existia, car es passava de la infantesa al treball adult). La revolució del 36, on totes les bases del domini, incloses des de l’esfera privada, es capgiren i atorguen totes les oportunitats negades, i el dol de la derrota, el franquisme, l’exili, la clandestinitat, la humiliació continuada durant quaranta anys i el menyspreu dels trenta posteriors. Fregar el paradís amb les mans en el breu estiu de l’anarquia, patir el llarg infern de quaranta anys, i uns llimbs de trenta anys de desmemòria on s’ha negat l’existència.
Un dels fenòmens que podem constatar els historiadors que vam iniciar la nostra trajectòria els noranta és percebre com hem passat del silenci d’una generació, a les ganes de parlar, de deixar un testimoni viu de l’actualitat. Eulàlia Vega ha fet, simplement, el que havia de fer. Recollir valuosos testimonis per tal que el públic pugui comprendre en millors condicions l’incomprès món llibertari de casa nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!