Espai de Dissidència

El suplement
econòmic de La Vanguardia de diumenge informà de les estranyes aliances del nou
Front Nacional de Marine Le Pen. En una notícia que probablement passarà
desapercebuda, el rotatiu explicà els “fitxatges” de diversos sindicalistes de
pràcticament tot l’arc sindical francès, des de la CGT fins a SUD. Tot i que
aquest intent d’infiltrar-se en el món del treball ja ho intentà el pare Le Pen
als vuitanta i noranta, aquesta vegada ha acompanyat d’un nou discurs polític
molt en la línia dels moviments antiglobalització.

Fonamentalment, el
nou Front Nacional, que apareix com a segona força política en els sondejos
electorals (darrere el Partit Socialista de Martine Aubry), reclama una
renacionalització d’empreses estratègiques (gas, electricitat,…) un control
de salaris als directius, majors controls estatals en l’economia, major
intervenció pública, i major seguretat laboral i combat de la precarietat. En
fi, una agenda que, teòricament hauria de sostcriure l’esquerra clàssica, i que
en canvi, ha anat abandonant en favor de temes menors (culturals, sexuals,
ecològics) que certifiquen l’abandó d’allò que tradicionalment se’n deia classe
obrera, i representen una mena de narcisisme polític.

Com tot, en
política, els del Front Nacional no són originals. Tot bescanviant l’obrerisme
pel nacionalisme (o la classe social per la nació) diversos moviments
autoritaris com el feixisme, ja van tractar (sovint, amb èxit) d’atreure’s una
bona base social a partir de fer servir el mateix llenguatge, amb dosis d’incorrecció
política, dels segments socials abandonats a la seva dissort.  En certa mesura, la política tradicional ha
anat abandonant a la ciutadania, perquè els lobbies dels diversos grups d’interès
tenen major capacitat d’influència, i a la vegada, la individualització social
ha propiciat que la ciutadania hagi fet diverses passes enrere de l’escena
pública. En aquestes circumstàncies, els aventurers polítics tenen gran
caladors de votants i influència.

En aquestes
circumstàncies vaig fer una reflexió del que podria passar aquí. Tot i que els
petits grups xenòfobs i populistes estan molt fragmentats, en el moment en què
un grup de les característiques del Front Nacional pogués arrelar, no seria
difícil trobar gent amb talent que buscaria noves oportunitats (i la política
sembla que n’ofereix moltes) per fer una carrera sense massa escrúpols moral. I
la combinació de talent, oportunisme i demagògia sol ser prou explosiva. No
oblidem que els movimente nazis i feixistes del segle passat es van fonamentar
en diverses coincidències. La incapacitat de la classe política tradicional, la
por de les classes mitjanes a perdre estatus, l’exclusió de la classe obrera, l’aparició
de demagogs, i finalment, la cooptació de persones extremadament intel·ligents
que veieren l’oportunitat de la seva vida per expressar i posar a la pràctica, mercè a l’estat, els
seus prejudicis i ressentiments.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!