Espai de Dissidència

Aquest matí he rebut l’oferta de participar en la marxa de la plataforma contra la guerra. No he contestat. No hi aniré. Per molts i diversos motius, com penso exposar en aquest post, tot i que es pot condensar en un de sol. La confusió.

Manifestar-se contra la invasió de l’Iraq no era una opció, sinó una obligació ètica. Es tractava d’un acte unilateral i il•legal amb un clar rerefons polític i econòmic. I el temps ens ha donat, malauradament, la raó. Ara, la intervenció de la comunitat internacional en el conflicte libi no és el mateix, perquè d’una banda aquesta és avalada per les Nacions Unides, i es limiten (fins al moment) a una exclusió aèria i atacs a instal•lacions i armes de l’exèrcit de Gadafi. Sí, ja sé que l’ONU no és del tot aigua clara, i que es produiran terribles excessos. Tanmateix, es tracta d’una guerra civil que cal controlar, perquè no hi ha cosa més perillosa que una probable somalització al sud de la mediterrània.

Ja sé que això que diré és políticament incorrecte. Tanmateix, la pirateria a la mediterrània no es va acabar fins que França ocupà Algèria el 1830. També és políticament incorrecte que bona part del teixit associatiu pròxim a la Plataforma contra la guerra fos ben tímid a l’hora de denunciar la massacre de l’exèrcit (i fanatitzats civils) del Marroc contra el campament del Sàhara. O contra la forta repressió d’Egipte a les vagues laborals del 2008. Tanmateix no és difícil arribar a la conclusió que allò que provoca a determinats grups és la idea que només hi ha dolents quan occident hi intervé. Que només quan hi ha americans, apareixen els dolents de la pel•lícula.

És obvi que el conflicte libi amaga moltes clavegueres. L’actitud dels diferents països ho deixa ben clar. França i Itàlia s’hi apunten amb entusiasme a fi de controlar el suministre de gas natural. En canvi, Alemanya, que rep el gas de Rússia, s’ha inhibit en la crisi perquè Putin s’ha posat del costat de Gadafi. Espanya ha entrat, probeblement motivada pel fet que Repsol hagi estat foragitada de males maneres (com li correspon) a Algèria, i potser vol beneficiar-se de la situació. I els Estats Units, una potència on s’evidencia a cada moment la feblesa propiciada per l’administració Bush, juga a demostrar a la Xina que encara té capacitat d’intervenir a l’Àfrica . Una Xina, d’altra banda, que estén els seus tentacles al continent africà, i que aspira a controlar tota matèria primera.

Personalment, aquesta complicada situació al sud de la mediterrània em causa una gran preocupació. Més enllà d’una certa admiració propiciada per determinats mitjans (que boniques que són les revolucions dels altres!), la situació pot seguir una evolució iraniana. Al cap i a la fi, els islamistes seguirien el patró del més pur leninisme. Són pocs, encara que molt disciplinats i decidits. I finalment implacables. Una bomba atòmica en potència.

En resum. Confusió. Una terrible confusió paralitzadora, fruit de la nostra pròpia impotència a l’hora de generar unes mesures més justes i contundents contra les injustícies que ens governen!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!