Espai de Dissidència

Les circumstàncies m’han portat a conèixer i col·laborar amb el poeta olotí-barceloní David Caño (1980), convilawebià de fa algun temps des del blog d’encenalls. Entre ahir i abans-d’ahir me’n vaig empassar sencer el seu Barcelona. Força, vivacitat, potència, flama, des d’una visió amargant, fosca, pessimista, encenalls. Resulten ben curioses les coincidències, tant dels escenaris retratats al seu poemari (amb un deliciós homenatge al bar Pastís, que ja freqüentava quan Caño portava quatre rodes a la bicicleta) com d’algunes experiències vitals que s’intueixen ambivalents, com ho sol ser la vida si es viu amb una passió dissimulada.
Caño em fa pensar que la poesia catalana actual juga a la Champions. No podria ser d’una altra manera, tenint en compte el país en què vivim, envoltat de gent que sospira per reduir-nos a la reserva índia. Centenars de recitals, fusió amb diverses arts, un públic, potser no massiu, encara que nombrós i entusiasta (conscient que la poesia deu ser l’únic espectacle de qualitat, encara gratuït). Tot plegat, es podria resumir en un mot: efervescència. Un moviment telúric que sacseja la societat catalana des del desig d’existir i expressar-se, de la necessitat d’emprar les paraules com les torxes que haurien d’encendre unes barricades que fa temps tenim plenes de pols.
El llibre Barcelona, que merescudament va tenir el premi Amadeu Oller 2007, es caracteritza no només per ser poesia de la bona, amb metàfores agosarades i ritmes sincopàtics que recorden a un Bob Dylan cantat per Tom Waits, sinó per una altra de les tradicions de la poesia catalana; la calbor en la llengua, la incapacitat de mossegar-se-la, i escopir el dolor i el ressentiment. Caño, fidel al seu cognom, es mulla. No dubta a fer reviure els fantasmes de les revolucions catalanes, de la mísitica a les barricades, que en diria Gerard Horta. Més enllà del benintencionadisme del seu col·laborador Cesk Freixas, combina el verb militant amb l’amargor pròpia de qui coneix la grandesa i la misèria humana, la glòria i la ignomínia que conviu sovint sota la mateixa pell, l’amor i el desamor.
Res no és tebi en uns poemes llargs i narratius, alhora directes i hermètics. Encara que ens separa mitja generació, i que se li nota un clar influx d’un altre poeta roig i negre com David Castillo (i fins a cert punt, Ferran Aisa), té la seva pròpia i atramuntanada personalitat poètica.
Un plaer, pel poeta, i pels poemes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!