Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

11 d'octubre de 2010
0 comentaris

Ridículament correcte

Anthony Browne; Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política. La Campana, Barcelona, 2010, 176 pp.

Havia sentit a parlar d’aquest llibre. Abans de tenir-lo a les mans, algunes ressenyes i comentaris em suggerien que seria el típic llibre que podríem definir de l’estil tot-allò-que-hem-pensat-i-ningú-no-havia-gosat-dir-ho. Coses com els danys col·laterals de la discriminació positiva, que els índexs de SIDA s’havien disparat per l’increment d’immigració afro-caribenya, o que els nivells educatius se’n ressenteixen quan un país decideix importar mà d’obra estrangera. L’autor, de qui es nota la seva familiaritat amb els mitjans de comunicació té un estil directe, escolàstic, provocador, que propicia una gran tensió narrativa i gran convenciment, la qual cosa reforça les seves tesis, alhora que fa dubtar sobre les seves veritables intencions.
El llibre posa en evidència diverses veritats que ens hem acostumat a amagar per no desvetllar susceptibilitats. És més, sovint ens en fa la crònica de com s’ho han fet els mitjans de comunicació i el món acadèmic per ocultar la veritat. És allò que en el món anglosaxó acabà essent la correcció política i que es va importar ràpidament a la resta d’occident.
La qüestió, inicialment, responia a una necessitat moral i no caducada. Hi ha maneres de presentar la realitat massa dures, i una mica de tacte millora la convivència. El problema és com ha derivat tot plegat, acompanyat d’una certa conversió al relativisme cultural, vers una mena de dictadura intel·lectual on és preferible la mentida pietosa a la realitat. Alguns apriorismes acrítics, com el fet que la víctima o el feble no sempre té raó, han reforçat aquesta situació en què sovint les persones, especialment si són homes, blancs i de cultura cristiana, s’han de mossegar la llengua.
Tot plegat, la correcció política és de les poques victòries que ha pogut obtenir allò que un cop es digué “esquerra”, dels anys seixanta ençà. En comptes de qüestionar els aspectes més terribles del capitalisme, una determinada esquerra ha optat pel folclorisme, tot primant la protecció dels cocodrils d’aigua salada de Nova Guinea que a protegir els interessos de la classe obrera industrial. Han primat la protecció de les minories mitjançant la discriminació positiva, que a universalitzar els drets (actualment, als USA és més fàcil entrar a la universitat als negres rics que als blancs pobres).
La provocació intel·lectual de Browne està molt bé, perquè trenca amb molts esquemes i carrega contra la caricatura en què sovint han caigut els moviments socials (que de tant desorientats, que de tanta preocupació per qüestions perifèriques i folclòriques, s’estan quedant sols).
Tanmateix, el problema és la intencionalitat de l’autor. És evident que moltes creences i pràctiques actuals són qüestionables. Ara bé, l’autor dóna peu a defensar qüestions com la competitivitat i el darwinisme social, a primar l’excel·lència damunt l’equitat. I això, en una societat prou fracturada és convidar-nos a l’autodestrucció col·lectiva. Els valors de la igualtat i la solidaritat cada vegada resulta més difícil defensar-los. Tanmateix, la supervivència depèn d’aquests, la llibertat només s’aguanta a la vora de les altres dues potes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!