Viatjar no ?s el que era

Comentari del llibre de J.M. Romero;  Sempre l’Oest.  La volta al món sense avió i sense mapes. Un viatge íntim de catorze mesos. Brau edicions. Figueres.

M’agrada la literatura de viatges, especialment quan l’estiu ens obliga a relaxar les lectures. Una recomanació encertada em va dur a les mans la crònica íntima i desencisada de qui és un expert en els viatges i el turisme d’aventura, col·laborador habitual de revistes especialitzades, que en l’equador de la seva vida decideix encetar una peculiar volta al món amb la condició d’emprar transport públic i sense avió.
Certament, el llibre és una simfonia. Està molt ben escrit, al meu entendre, per sobre dels clàssics de Paul Teroux o Bruce Chatwin, als quals els surava ego per les orelles. Romero, en canvi en fa del viatge una singladura íntima pel desencís, elabora una cartografia de la desolació, constata que, després d’una llarga experiència de viatger, i una certa edat on la prosa s’imposa damunt el romanticisme, viatjar no és el que era.
Viatjar no és el que era perquè el món no fa altra cosa que empitjorar. La globalització ha facilitat els enclavaments turístics, mentre el món és potser més tancat, on cada vegada més gent és confinada a les perifèries, en vides malaguanyades, tal com ens recorda Bauman i Ulrich Beck. Des de la melangia de les tripulacions dels vaixells de mercaderies (tot un univers paral·lel i annacional) fins a les diàspores d’expatriats entestats a viure als marges, en cabanes a les Guaianes, o pels ravals de Bangkok. Mentrestant, la pobresa s’extén i cronifica, i l’autor, com el lector, arriba a la conclusió que la idea hegeliana de progrés no és altra cosa que una entel·lèquia en el sí d’un immens arxipèl·lag on diverses formes de vida no coexisteixen, sinó que “conflicteixen entre elles”.
Aquest llibre té la virtut que l’estat anímic de l’autor va evolucionant mentre un món més petit i poruc (tot just acaba de succeir un 11-S que ha fet del món un lloc més insegur) sembla anar a la deriva, en un estat de descomposició on la major informació que circula ens evidencia cada vegada més que no ens movem en una única direcció (sempre a l’oest) sinó que fluctua no se sap ben bé on.
Algunes reflexions de l’autor són pròpies de Joseph Conrad, com aquesta història d’homes occidentals que conviuen amb la submissió d’algunes dones asiàtiques desitjoses no d’amor (com el mite del romanticisme) sinó de desig de supervivència. O com els nuclis d’expatriats a qui la selva enfolleix, o com la dessolada solitud del viatger, que acaba fatigat de tant navegar. Un llibre trist,… i ple de veritat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *