Espai de Dissidència

Comentari del llibre de Jesús Giráldez Macía; Creyeron que éramos rebaño. La insurrección del Alto Llobregat y la deportación de anarquistas a Canarias y África durante la II República, Zambra, Libreando Ediciones y Baladre, Málaga, 2009, 238 pp.

De tant en tant, la publicació d’algun llibre, feta en base a una recerca rigorosa, té la capacitat d’enfrontar-nos a la pròpia ignorància. Els primers anys de la República, malgrat el gran nombre de llibres i pel·lícules, continua essent, essencialment desconegut. I no ho és tant sobre els fets en sí mateixos, relativament fàcil de conèixer per l’abundant documentació disponible, sinó per la manca d’un to adient, d’una sensibilitat especial, o simplement sobre l’orientació del focus que l’historiador té l’obligació de menar.
Un historiador canari, Jesús Giráldez, del qual no havia sentit a parlar, ha fet un llibre excel·lent sobre un fet del qual n’he parlat en el meu darrer llibre, i en canvi, desconeixia en la totalitat de la seva magnitud. Els primers mesos del 1932, quan ja s’ha posat en evidència les limitacions de la República en matèria social, els miners i treballadors tèxtils, absolutament aïllats, de la conca alta del Llobregat, a partir de mecanismes de psicologia col·lectiva, a mitges impulsats pel ressentiment, a mitges per la desesperança, munten un happening que converteix un “ja n’hi ha prou” en una revolució.
La proclamació del comunisme llibertari, sense un tret ni una víctima, molt vinculada al desig de canviar radicalment una situació d’injustícia, alhora que potenciada per les dificultats de comunicació amb la CNT, fa que una protesta espontània sigui presentat com una revolució. Tanmateix, el pitjor fou la repressió indiscriminada desfermada entre les forces de l’ordre i atiada per la burgesia catalanista (abans monàrquica) que veu en l’expressió de la protesta un perill per a la consolidació d’una república d’ordre i de voluntat estrictament capitalista.
El llibre narra els mecanismes de detenció, on dipositen en un vaixell a punt de desballestament, entre 104 i 117 pressumptes revolucionaris (perquè en cap moment són jutjats, sinó que s’aplica una arbitrària llei de defensa de la República) fins a una deportació que esdevé una veritable odissea moderna, una llarga marxa de quatre mesos (a València, Andalusia, Canàries, Sàhara Espanyol, Guinea Espanyola,…) que cap autoritat deixa desembarcar, fins que es produeix un terrible confinament en la caserna militar de Villa Cisneros. L’escàndol a la premsa i les protestes (amb la mort d’un dels deportats per les malalties infeccioses en terribles condicions de confinament) provoca a l’opinió pública l’alliberament progressiu dels pressos.
La història explicada per Giráldez es pot considerar com a una crònica dels errors i discriminacions de la República de l’Ordre, terrible amb els “treballadors de totes les classes” que apareix al preàmbul de la constitució republicana.
Un dels deportats, sense càrrecs ni proves, és Durruti, el qual, un cop retornat a Barcelona, durant l’estiu del 1932 fa un discurs que anticipa amb gran clarividència allò que aviat s’esdevindria. Reprodueixo un fragment;

Creyeron los gobernantes republicanos y socialistas que los anarquistas éramos rebaño y que, encarcelando a unos cuantos y deportanto a otros tantos, todo entraría en orden (…) Fallaron en sus cálculos, ignorando la razón de ser del anarquismo.
El gobierno nos ha calumniado, nos ha acusado de habernos rendido a los monárquicos. Nos han llamado ladrones y bandoleros. Pro los trabajadores saben perfectamente que los ladrones no se levantan a las seis de la mañana para sudar su jornal en la fábrica. Ni sus mujeres tienen que arrastrarse por los suelos, como hacen nuestras compañeras cuando la burguesía nos deporta, nos encarcela o nos obliga a ocultarnos. No. Los verdaderos ladrones son los burgueses que se alimentan del robo de nuestro trabajo; son los traficantes del comercio, que especulan con nuestra hambre; son los banqueros, que manejan cifras salpicadas de sangre y sudor del proletariado. (…)
No queremos engañar a nadie y lo decimos firmemente para que toda la clase obrera lo oiga: la República o cualquier régimen político por el estilo, con socialistas o sin ellos, no resolverá jamás el problema obrero. A los anarquistas nos corresponde la responsabilidad y tenemos que asumirla. Somos fuertes para ir a la toma de las fábricas y de los campos. El jefe del Gobierno lanzó un reto a la CNT diciéndole que si quería asaltar el poder debía jugarse la cabeza. El poder no nos interesa, sino las fábricas y los campos. Si para lograrlo hace falta jugarse la cabeza, nos la jugaremos. ! De vosotros, pues, obreros que me escucháis, depende el continuar siendo esclavos modernos u hombres libres! ¡ Vosotros debéis, por tanto, decidir!

Un llibre excel·lent, que ens ajuda a entendre moltes coses dels complexos anys trenta. I que ens il·lustra sobre una de les grans figures mítiques de l’anarquisme hispànic en general i català en particular. Un Durruti carismàtic que bé es mereix ocupar un bon lloc en la memòria col·lectiva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!