Espai de Dissidència

Comentari del llibre 

CAS Madrid (comps); ¿Por nuestra salud? La privatización de los servicios sanitarios. Traficantes de sueños, Madrid, 2010

El que succeeix globalment amb els serveis públics es podria considerar com a la continuació de la colonització capitalista per altres mitjans. Al segle XIX les grans companyies comercials posaven les urpes sobre els extensos territoris africans. Avui, el món corporatiu s’abat damunt dels territoris sagrats de l’estat del benestar bastit damunt les cendres de l’Europa de postguerra. La sanitat pública i universal, puntal del sistema del welfare creat pels partits laboristes, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana està caient sota el control del capital-risc. En les darreres dècades, a partir del moment en què Margaret Tatcher permeté sortir de l’armari a les grans fortunes, els sistemes públics de salut comencen a ésser concebut com a la terra verge de les grans oportunitats (per a uns pocs, s’entén).

Les reformes introduïdes pels governs conservadors neoliberals i executades pels partits d’esquerra han esdevingut tota una gran obra d’enginyeria econòmica i administrativa que han sotmès a ambulatoris i hospitals, i al conjunt de treballadors del sector, sota la lògica del benefici privat. Fóra fàcil presentar aquests processos com a privatització. Tanmateix, les opinions públiques occidentals són resistents a cedir davant la via americana que moltes grans fortunes voldrien. Resulta necessari, doncs, establir procediments sofisticats per tal d’assolir les finalitats neoliberals amb dissimul. Una d’aquestes vies (precisament engegada per la “tercera via” del laborisme britànic), ha estat l’extensió d’entitats híbrides público-privades, segons les quals el capital privat acaba parasitant els fons públics. Tanmateix, aquesta fórmula permet assolir altres objectius més inconfessables. A partir del deteriorament induït de l’atenció bàsica (llistes d’espera, atenció primària,…) es fomenta una derivació de les classes mitjanes vers les mútues. A la vegada, permet que una part de l’estament mèdic, en una època de reforçament de les diferències socials, pugui optar a multiplicar els seus ingressos, habitualment limitats en el món funcionarial, i estimulant la creació d’una mena d’aristocràcia professional on determinats facultatius van adquirint una nova especialitat mèdica: la gestió burocràtica. Tot plegat fomenta un sistema on una cúpula va absorbint els recursos públics destinats a un centre sanitari, a costa, com no pot ser d’altra manera, de la base de la piràmide dels treballadors (sobretot gràcies a externalitzacions i subcontractes), i de la qualitat de l’atenció als pacients dels segments socials més modestos. En certa mesura, les reformes sanitàries mantenen un idèntic rerefons: grans fortunes i empreses disposades a munyir l’estat, mentre que l’empresariat exigeix noves rebaixes d’impostos. Un sistema impossible de sostenir … per la cobdícia dels propis beneficiaris.

Si bé el marc general queda a bastament descrit en els primers capítols, on es mostren els “frankensteins sanitaris” perpetrats al món anglosaxó (amb Austràlia i Nova Zelanda incloses), té un gran interès veure el seu desenvolupament a Espanya i Catalunya. El cas més flagrant és el de la comunitat de Madrid, amb l’obsessió de la seva presidenta, Esperanza Aguirre, que se sent honorada quan se la qualifica de la “Tatcher espanyola” o el de Catalunya, on es demostra que el sistema híbrid amb mútues i sanitat pública no coneix d’ideologia, sinó de sociologia.

El resultat és de tots ben conegut. Allà on s’han desenvolupat a fons aquestes polítiques, la degradació sembla imparable. És curiós, tanmateix, des de principis de la dècada passada es va registrar, a l’oest de França un considerable procés d’immigració procedent d’Anglaterra. Es tractava de treballadors mitjanament qualificats que cercaven en el país veí uns serveis públics de qualitat impossibles de gaudir al paradís europeu de la llibertat empresarial. És tota una temptació afirmar que amb tot aquest panorama, el pacient anglès està molt cremat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!