Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 de maig de 2010
0 comentaris

El rerefons de la crisi

Comentari al llibre de Juan Francisco Martín Seco: La trastienda de la crisis, lo que el poder económico quiere ocultar. Península, Barcelona, 2010, 269 pp.

Un dels llibres adquirits aquest darrer Sant Jordi ha estat el redactat professor d’economia i hisenda pública  que també ha fet d’interventor general de l’administració de l’estat i secretari general d’hisenda. Es tracta, per tant, del doble vessant del teòric que, amb la seva pràctica, ha pogut comprovar la fallida propiciada per les teories econòmiques dominants. Una interessant lectura que permet destapar el gran frau de la política econòmica del govern espanyol, des de Miguel Boyer ençà.
Si hi ha un vector que defineix coherentment la política econòmica espanyola des de la Transició (i que encaixa a la perfecció amb els vents econòmics de l’oest) és el que ens porta a l’enriquiment de les elits a partir de la precarització de la base. Des del moment que el binomi Reagan-Tatcher van imposar que la millor regulació econòmica és la de la mà invisible d’un mercat que confisca els béns de la majoria a fi de col·locar-lo als paradisos fiscals dels rics, els ministres d’economia hispànics, fossin del PP, fossin del PSOE han imitat aquesta obsessió per desposseir els treballadors de qualsevol capacitat de decisió en les seves vides.
La història econòmica recent d’Espanya, doncs, ha consistit en el mateix. Despossessió de drets laborals dels treballadors, i acumulació de la renda dels rics. Des del franquisme ençà, les grans fortunes han vist rebaixada la seva contribució al fons comú, d’un 60% a un esquifit 43% del tipus màxim en la declaració de la renda. Ha volat l’impost de successions i de patrimoni. Les classes mitges s’empobreixen.
Aquesta és la veritable causa hispànica de la crisi espanyola emmarcada dins la crisi mundial. La progressiva dualitat de rendes (la caiguda dels salaris en la renda nacional ha estat superior al deu per cent en la participació del PIB, en els darrers anys), acompanyat de les rebaixes impositives a les grans fortunes (i les grans empreses monopolístiques i una hipertrofiada banca) han fet aquest doble efecte pervers. D’una banda, una caiguda d’ingressos estables (substitució per impostos indirectes i dependència dels ingressos fiscals de la construcció) amb un increment de necessitats de polítiques socials (propiciats per la creixent precarització i pauperització de la classe treballadora, que fins ara havia substituït increments salarials per endeutament). Tot plegat, esclata en una crisi del dèficit, on es troba, d’una banda, els impostos que els rics no han pagat, amb les carències dels salaris que s’han deixat de guanyar. Una veritable catàstrofe que només té una solució (i que no prendran un govern de majordoms dels Botín, Koplowitz o Amancio Ortega): Una pujada sobtada i elevada de les grans fortunes. No només tornar al 60% d’abans, sinó un 80% d’economia de guerra, acompanyat d’una rebaixa del temps de treball (per permetre més ocupació) i una elevació sobtada dels salaris, per posar-los al nivell europeu.
Tanmateix, els economistes seriosos, qui combina la teoria amb l’experiència real, i no cobra de l’Opus Dei (perdó, de l’IESE), no són massa escoltats. Val la pena anar-se’n desarmant de teories econòmiques que només tenen uns exclusius beneficiaris. Un bon llibre que té la rara virtut de fer pensar…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!