Espai de Dissidència

 Comentari
al llibre d’ Eduard Masjuan; Un héroe
trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906, Icaria, Barcelona,
2009

2009 acabà resultant ser oficialment l’any
Ferrer a Catalunya. El centenari de la Setmana Tràgica, que previsiblement
podria haver consistit en una celebració discreta i silenciosa, únicament apta
per a iniciats, acaparà una atenció mediàtica desconcertant. Es publicà una
allau de novetats editorials. Tertulians i columnistes poc sospitosos d’esdevenir
simpatitzants llibertaris inundaren de referències de l’Escola Moderna i el seu
fundador llurs intervencions als mitjans de comunicació. S’impartiren una munió
de conferències i cursos. La principal revista acadèmica de l’àmbit lingüístic
dels Països Catalans, Afers, publicà
un impecable monogràfic. Hi hagué una gran demanda d’informació sobre els fets
que envoltaren la desconeguda i violenta setmana de juliol de cent anys enrere
i sobre la figura del pedagog català.

Qui això escriu no fou una excepció a tota
aquesta febre. Fins a sis xerrades en contexts i geografies diferents,
participació en un curs sufragat per l’ajuntament barceloní, diverses
col·laboracions i un article acadèmic li foren encarregats. Per explicar tota
aquesta inquietud desfermada inesperadament,  es podria percebre un sentiment col·lectiu
difús de la necessitat de revisar uns fets mal coneguts i pitjor interpretats,
de revisar un debat historiogràfic pendent, encallat encara en el darrer
episodi d’intensitat ferreriana, quan la Transició tractà de recuperar la
figura del màrtir de Montjuïc, per posteriorment tornar-la a postergar. Al cap
i a la fi, parlem d’un personatge incòmode, excessivament complex i
contradictori, difícilment utilitzable per la trinxera política, un mite
internacional sense hereus nacionals.

Com a participant, doncs, en aquesta onada
historiogràfica de revisió, puc constatar la gran quantitat d’errors comesos en
bona part dels treballs publicats. L’autor d’aquesta ressenya s’inclou entre
qui, de manera involuntària, s’han equivocat en les seves anàlisis o han emprat
dades errònies. Nogensmenys, i això sol passar quan ens demanen una
col·laboració per abans d’ahir, solem recórrer a les fonts clàssiques i
indirectes, que en el cas que ens ateny sol ser Connelly Ullman, Pere Solà, i
més recentment, Juan Avilés Farré. El problema consisteix en què, si exceptuem
aquest darrer, que fa servir a bastament documentació policial i consular de l’etapa
parisenca de Ferrer, les fonts solen ser parcials i basades en premsa censurada
i en les instruccions sumarials del procés de 1909, encara que sobretot, de
1906, quan és implicat en l’atemptat a Madrid contra la monarquia.

Precisament Mateu Morral apareix en tota
aquesta història com un personatge secundari, un il·luminat histriònic, la
figura prototípica de l’anarquista nihilista que pretén resoldre el mal
existencial del món mitjançant una violència exorcitzant i irracional, un
Lucheni amoral i desequilibrat. Per acabar-ho d’adobar, els historiadors sovint
hem caigut en el parany de considerar com a vàlid el testimoni de l’advocat de
Soledad Villafranca, Amadeu Hurtado, qui a les seves memòries reprodueix l’argument
bastit ad hoc per exonerar de
responsabilitats a la seva client, segons el qual Morral actuà com a amant
despitat per impressionar la dona de qui restà encisat, i que per tant,
considerava tot acte contra el rei com una acció impietosa i contra natura,
accentuà la idea d’un Ferrer instigador de l’atemptat, qui com a persona
«amoral» i partidari d’un amor lliure considerat pels conservadors espanyols
com a prostitució descarada, induí la seva companya per manipular la voluntat
de Morral. I aquesta versió acabà essent acatada acríticament per la feble
opinió pública, tot transmetent els prejudicis fins al moment present.

Tanmateix, afortunadament existeixen
historiadors com Eduard Masjuan que posseeix la virtut de trencar amb vells
esquematismes i de proposar innovadores interpretacions, com sempre, ben
fonamentades en fonts inexplorades. Ja ho féu al seu moment mitjançant la seva
tesi doctoral, publicada fa una dècada sota el nom de La ecología humana en el anarquismo ibérico, un llibre imprescindible
que modificà (i marcà tendència) en la nova historiografia de l’anarquisme
espanyol. Ara Masjuan, historiador sabadellenc, retorna per oferir una
biografia impressionant sobre un dels personatges més mal coneguts (fins ara)
encara que determinats de l’anarquisme espanyol i català. I ja se sap que les
biografies, si són ben fetes, serveixen per explicar amb major precisió i
detall els fenòmens històrics complexos, les coordenades espaciotemporals en
les quals es mouen els homes i les dones d’un determinat context.

Per començar, desmunta els tòpics que envolten
qui fou considerat coetàniament, pels membres de la generació del 98 com «un
héroe trágico», un home que devia ser l’instrument de canvi que el país,
consideraven molts, necessitava. Al cap i a la fi, un atemptat posterior al de
Morral, acabà amb la monarquia portuguesa, i qui desitjava una Espanya
regenerada, consideraven que acabar amb el Rei oferia una oportunitat immillorable
de buit de poder on propiciar una nova situació on tot fos possible. Una
espècie de segona oportunitat a qui mitificava el sexenni revolucionari. En
contra del prejudici arrelat, l’atemptat individual no representava cap acte
irracional, al contrari, esdevenia una opció freda, de moralitat discutible,
encara que d’oportunitat política immillorable. I en cas d’èxit, hagués estat
probable un canvi significatiu en la configuració del sistema polític que venia
arrosegant-se des de la ignominiosa desfeta de Cuba.

Encara que sobretot, la gran virtut del llibre
de Masjuan és el nivell de detall amb que omple un buit historiogràfic. Tot
recorrent a l’exploració de fonts conegudes, com les memòries d’Albà Rosell,
completada la història amb documents inèdits aportats per descendents de la
família Morral, de Sabadell. Així, se’ns presenta un home culte i intel·ligent,
encara que un inadaptat social que pateix el rebuig matern i no suporta el
feudalisme empresarial en una societat tancada i terriblement classista com és
el Sabadell llaner (el Manchester català,
com sovint és conegut), fins que els viatges per Europa en general, i Alemanya
en particular, aconsegueixen connectar-lo amb l’anarquisme internacional en una
època d’ebullició política i social. Ens presenta també a un home decidit,
potser psicològicament il·luminat, que sempre va una passa endavant de la
resta, encara que quan mira enrere, se n’adona que els seus companys han
desaparegut. També permet obtenir noves peces que no encaixaven, com el paper de
Nora, nihilista russa que conviu amb Morral.

Més enllà d’emprar sovint a Morral com autor d’un
atemptat, Masjuan aconsegueix dibuixar qui seria un dels protagonistes del
moviment llibertari en un dels aspectes menys coneguts de l’anarquisme català i
que l’autor coneix bé. Es tracta del Morral neomalthusià, l’activista que, pels
seus contactes internacionals i coneixements idiomàtics, aconsegueix traslladar
ràpidament els corrents avantguardistes del pensament anarquista, que
esdevindrà un dels protagonistes del grup barceloní “Salud y Fuerza”, que
col·labora en premsa amb un discurs clarivident, i que tracta d’amalgamar la
polidimensionalitat de l’anarquisme hispànic en la decisiva primera dècada del
segle XX.

Finalment, la darrera part del llibre
constitueix una documentada anàlisi de la preparació i execució de l’atemptat a
la parella real el dia del seu casament. Des de la incapacitat de la policia espanyola
per prevenir qualsevol acció d’aquesta mena (la política d’ordre arbitrari,
tortura i repressió indiscriminada evidenciava els dèficits en matèria d’investigació
)fins a les repercussions en la configuració de l’estat, que portarien a una
major “cerrazón” estatal davant la dissidència política, encara que sobretot,
passant per l’intent de bona part de l’opinió publicada per implicar als
enemics polítics de la monarquia a un gran complot. No és per menys. Des de la
dècada anterior, s’incrusta en bona part dels sectors reaccionaris europeus la
idea de la conspiració judeo-maçònica. Apareix a Viena, a Moscou (com la
patètica falsificació del document dels Set Savis de Sió) i apateix, com no pot
ser d’altra manera, a Madrid i Barcelona. En tots els casos ens trobem davant
vells imperis en decadència incapaces d’assumir les transformacions socials
europees. I accions individuals, heroiques o estúpides,susciten aquests
sentiments d’inquietud entre uns, i d’ingènues esperances entre altres. L’epíleg
del llibre indaga sobre el llegat de Morral i les seves repercussions a la
Catalunya i l’Espanya del segle XX que permeten dibuixar la construcció del
mite Morral, “el único hombre de verdad”, segons Baroja, un “heroi tràgic” com
fou definit per la generació del 98. Un personatge a qui invocar des de la
pròpia literatura, com fa una de les protagonistes anarquista i espiritista de
la novel·la d’Antonio Rabinad, La monja
libertaria.

Per damunt de tot, Morral no és un mite, sinó
un personatge de gran transcendència històrica. Masjuan li torna totes les
seves dimensions arrabassades pels seus mistificadors o botxins. I redacta una
gran biografia històrica. Com sempre, l’autor de Sabadell exerceix amb ofici i
escriu amb solvència literària, fet que permet, paradoxalment, que rere el
rigor acadèmic amb el qual Masjuan tracta el personatge, hi hagi una gran
història, un material envejable per a una gran novel·la o pel·lícula.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!