Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Joan Daniel Bezsonoff; Un país de butxaca. Empúries, Barcelona, 2010, 141 pp.
LA CAIGUDA DEL CAVALL,
CAMÍ DE DAMASC VIA GIRONA
Si mai hagués de crear un combinat, inventaria
el còctel Bezsonoff. La meva ínfima
experiència en el món dels licors em permetria perpetrar qualsevol cosa sense
massa recances ni sentit del gust. Tanmateix, si definís la literatura del
novel·lista rossellonès, convidaria a combinar en proporcions subjectives, wodka, i ratafia, amb llimona àcida amb sucre. Ja sé que una
aberració com aquesta em tancarà les planes del Conèixer Catalunya, tanmateix aquests sabors tan contradictoris és
el que em suggereix la lectura d’un dels meus autors que més freqüento en les
meves escapades literàries. Es tracta de Joan Daniel Bezsonoff.
Els camins que ens duen vers les preferències
literàries són tan inextricables com els que ens permeten optar per uns colors,
uns músics o qualsevol estrip identitari. És possible tractar de racionalitzar-lo,
tanmateix. Bezsonoff, amb una trajectòria literària força consolidada ens
presenta una geografia de la desolació. Escenaris d’uns temps perduts dissolts
en la memòria. Records d’altres moments falsament millors. És un dels
representants del que alguns crítics anomenen “literatura del jo” (en el meu camp seria anomenat “egohistòria”),
o que trasllada, quan tracta amb ficció, de transportar el seu personatge
permanentment desil·lusionat, a diferents indrets cromàticament en blanc i
negre.
Els darrers lliuraments del novel·lista ens
porten a una mena de trilogia sobre els orígens. Els taxistes del tsar, al voltant del cognom que l’ha convertit en
l’escriptor català amb gotes literàries de wodka
i la recança infinita d’un Maiakovski, Una
educació francesa permetia assistir al naixement, vida i progressiva mort
del Jean-Daniel francès. Com ens prometia als seus darrers llibres, l’autor de
Nils ens parla de les seves arrels maternes. Els Montalat que haurien d’acompanyar
administrativament els Beszonoff a un passaport que ens certifica a un
escriptor que sempre fa la provocativa broma del “jo no sóc espanyol”.
Si l’educació francesa ens passava d’un
progressiu desenamorament de la identitat francesa (que certament té una
capacitat seductora infinitament més gran que Espanya), Un país de butxaca es pot considerar com a la crònica d’una
conversió. Bezsonoff no descobreix Catalunya, perquè aquesta ja és present al
llarg del seu naixement, infantesa i joventut. Tanmateix, d’una banda aquella
actitud condescendent francesa, i sobretot, la progressiva consciència de les
arrels rosselloneso-empordaneses, prepara el camí de la caiguda del cavall camí
de Damasc.
Hem de dir que Damasc es troba a menys de cent
quilòmetres de casa seva. I es camufla sota la identitat de Girona. Un dissabte
de mitjans vuitanta descobreix una ciutat on la gent parla en català
deshinibidament, amb uns paisatges més semblants al paradís perdut de la
infantesa que a la fredor dels boulevards de París. Troba en Terribas i una
llibreria 22 ben assortida de literatura en català. Troba el llibreter Matamala
a la Plaça del Vi. Neix l’home que vocacionalment vol ser català i acaba essent
el més rus dels nostres escriptors.
Com no podria ser d’altra manera, Un país de butxaca és una narració
agradable, desorganitzada, subjectiva, deliciosa. No pretén ser cap assaig. No
vol ser una novel·la. És una confessió, amb algun regust bíblic. Al cap i a la
fi, el XXI sembla voler ser el segle de les identitats i el novel·lista vol
satisfer aquesta necessitat de navegar sobre els orígens personals. Amb un punt
d’humor empordanès (o és rossellonès?) ens explica coses, fets, anècdotes,
sensacions. Evoca indrets, temps, persones, lectures. És enumeratiu,
instrospectiu, flauberià malgré lui. Amb
un punt, també que recorda a un Coetzee disposat a fer de cronista de la
descomposició d’un país, tan fràgil que hi queb en una butxaca. No és una
lectura de Sant Jordi, sinó del silenci dels vespres de tardor. No és un escriptor
de Best-Sellers. És un autor més
carismàtic del que ell mateix estaria
disposat a admetre, que potser vendrà, merescudament força llibres, encara que
no acaba de ser apte per a majories. I ens ofereix ara aquest llibre requereix
ésser assaborit amb un combinat àcid i dolç, potser un còctel Bezsonoff.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
¿Un rossellonès que escriu en català i es diu Bezsonoff? N’havia sentit a parlar i un dia vaig comprar i llegir “Els taxistes del tsar” i m’ho vaig passar molt bé. Fa poc vaig veure en una llibreria “Un país de butxaca”, me la compro i la llegeixo d’una revolada. És un llibre tragicòmic, com la vida mateixa. Enmig de la tragèdia del Rosselló i les comarques catalanes ocupades per França, enmig de la tragèdia de la nostra llengua reduïda a un vulgar patois enfront de la grandeur francesa, Bezzsonoff hi sap traure punta, hi explica mil anècdotes divertides. Sincerament, el capítol del seu viatge a Girona em va emocionar. Molt recomanable. Encara no he llegit cap novel·la d’ell tot i que també ho tinc previst. Crec que és un escriptor que cal seguir.