Una educació sentimental

Ressenya de

Joan Daniel Bezsonoff; Una educació
francesa.
L’Avenç, Barcelona, 2009

Publicada fa alguns dies al Diari de Girona

En la recent presentació
a Girona, l’editor del llibre i director de la revista L’Avenç,  Josep Maria Muñoz,
confessava que Una educació francesa
era el millor llibre escrit, fins al moment, per Joan Daniel Bezsonoff. És
evident que una de les obligacions de tot editor és mostrar entusiasme pels
seus autors, tot i que potser exagera. Més aviat, la novetat presentada segueix
al mateix nivell que els darrers llibres del més rus dels escriptors catalans:
excel·lent,  on s’expliquen coses
interessants amb un estil que representa un plaer per a lectors exigents, per
part d’un autor en plena maduresa literària. Astutament, al llarg del 2008 Muñoz
va publicar a la seva revista alguns capítols. Molts suscriptors començaven
pels textos de l’escriptor rossellonès, que ens acostava a les experiències
d’un observador acurat de la vida més enllà de la frontera.

En un assaig recent, la
professora de la Universitat d’Alacant Anna Esteve, destacava la proliferació
de la prosa de no ficció en una emergent “literatura del jo”. Una educació francesa podria emmarcar-se
en aquesta tendència en la qual l’experiència personal esdevè matèria primera
literària, i on l’autor ja no es camufla rere una determinada trama o context.
La realitat, revestida d’un alè poètic, esdevè alfa i omega. I si obres
anteriors de l’escriptor de Nils mantenien un gran interès per centrar-se en
escenaris poc habituals als catalans del sud (la guerra d’Algèria, la
d’Indoxina o les mundials), Una educació
francesa
ens permet viure altres vides pròximes, a menys d’un centenar de
quilòmetres d’unes existències properes en la geografia, allunyades en els
referents.

No cal guanyar concursos
televisius per endevinar que el títol d’aquesta no-novel·la és un homenatge a l’educació sentimental de Flaubert. Com
passa en l’obra del perfeccionista escripor francès, ens trobem amb una
evocació elegíaca a la França on, com explica l’autor «els cantants sabien
cantar. Els actors pronunciaven admirablement el francès. El cinema feia
somiar. Els gendarmes us demanaven la documentació amb la veu de Fernandel. Els
cotxes tenien llums grocs. Les vaques menjaven herba…»  Tanmateix, i com succeeix a l’Éducation Sentimentale, la decepció
esdevè la conclusió final. Al cap i a la fi, França ha tingut sempre un gran
poder de seducció, també al sud de la frontera política, alhora que ha fet tot
el possible (i ho ha fet molt bé) per reduir les identitats no francòfones com la
catalana a la condició de patois.

Difícilment trobarem un
autor tan idoni com Beszonoff per descriure aquesta ambivalència entre
nostàlgia i decepció. El gruix del llibre l’ocupa una acurada descripció d’un
sistema educatiu francès envejable, amb una gran capacitat de construir
ciutadans cultes, on els alumnes estaven avesats a preparar dissertacions sobre
les més variades temàtiques i el llenguatge era acurat i reverenciat. En els
temps actuals, “post 68”, on els sarkozysme i el neoliberalisme actua
d’enterramorts de la nació i dels “citoyens”, la realitat educativa ha quedat entre les murs, tal com ens acaba de
recordar Laurent Cantet en una celebrada pel·lícula. Beszonoff sap de què
parla. En l’actualitat exerceix com a professor a un Lycée de Perpinyà, on fa
classes de català “com a llengua estrangera!!!”.

Els cognoms no enganyen.
Encara que soni a tòpic, el llibre està escrit amb la melenconia russa dels
Beszonoff i l’escepticisme i la ironia catalana dels Montalat. Una combinació
genètica que l’ha convertit en un dels escriptors més interessants del panorama
literari, i un dels més plaents de llegir.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *