Espai de Dissidència

Nota: article publicat a l’edició d’avui d’El Punt

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

En recordar l’onada d’autoritarismes imposats a
Llatinoamèrica als setanta, Naomi Klein recordava la falsedat de les premisses
que els colpistes feien servir per justificar la repressió. Malgrat l’apel·lacció
al suposat perill marxista, els pocs i mal avinguts moviments guerrillers a
l’Argentina, Xile o Uruguai no representaven cap alternativa seriosa. I malgrat
que les dictadures ja es van encarregar d’assassinar insurgents, el gruix de la
violència es va perpetrar contra un ampli espectre de sindicalistes, líders
veïnals, intel·lectuals o simplement ciutadans crítics amb allò que estaven
contemplant, i que no tenien res a veure amb el comunisme. En realitat, els
Pinochet, Videla o Demicheli s’havien instal·lat violentament al poder per
instaurar sense oposició les polítiques dictades per un equip d’economistes de
l’Escola de Chicago, encapçalats per Milton Friedman, i que feia contents tant
les empreses americanes, com les neoliberals elits patrícies indígenes: privatització
total de l’economia, desmantellament de l’incipient estat del benestar,
extinció de classes mitges. Per assolir la seva utopia econòmica, van fer de Llatinoamèrica
una gran presó i cementiri clandestí.

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

Les receptes per combatre la crisi actual semblen dissenyades
pels mateixos becaris de Chicago encarregats de redactar la legislació dels
països llatinoamericans dels setanta. Rescatar la banca, principal responsable
del desgavell, sembla una burla cruel als nombrosos damnificats pel recent
període de falsa prosperitat. Els governs, massa acostumats a mostrar-se
servils amb el poder econòmic, busquen amb aquest conjunt de mesures
improvisades assegurar uns beneficis empresarials, que gràcies a l’enginyeria
financera, han estat exhuberants. Això de seguida ha estat identificat per un
moviment altermundista que havia començat a organitzar-se seriosament des de mitjans
noranta, i que ha anat denunciant amb eficàcia les greus contradiccions del
capitalisme neoliberal. Ara bé, el conjunt d’altermundistes arrossega el llast
d’una àmplia heterogeneïtat interna, un excessiu militantisme i un conjunt de
contradiccions ideològiques, que si bé li atorguen autenticitat no aconsegueix
conferir la credibilitat necessària per forçar un canvi en el sistema.

El capitalisme (avui presentat rere l’eufemisme
d’”economia de mercat”), malgrat els estralls ocasionats als espais on
s’expandeix, incorpora guanyadors influents i posseeix un elevat grau de
seducció fins i tot entre els propis perdedors (com els “working poors”
nord-americans, sense seguretat social, confiats encara en el “somni americà”).
Les alternatives globals, malgrat estiguin ben fonamentades, no disposen de massa
crèdit. És per això que el sistema no té por dels altermundistes. Sí temen, en
canvi, el component moral de bona part del moviment. La dictadura capitalista
actual –la mateixa que dissenya plans de Bolonya, lleis d’educació, copagaments
sanitaris o rescats financers- està preocupada per la consolidació d’un estat
d’opinió capaç d’imposar reformes al sistema. No hi ha por a la revolució,
perquè de fet els neoliberals s’han comportat com autèntics bolxevics que han
assaltat el poder i imposat la seva dictadura a les fràgils democràcies
occidentals, sinó a la moderació, a la racionalitat, a l’entrada en un procés
de desacralització del despòtic i insaciable benefici empresarial, al qual són
dedicats sacrificis humans.

Si bé és difícil trobar consens per canviar radicalment
el sistema econòmic –i més tenint en compte els precedents històrics-, la
imposició de frens morals a la deriva destructiva del sistema actual podria
trobar complicitats majoritàries entre la ciutadania. Quanta gent s’oposaria a
la socialització de determinats àmbits econòmics estratègics amb la finalitat
d’evitar la desocupació? S’acceptaria la imposició de salaris màxims per
desactivar la rasa de desigualtats entre la ciutadania? Hi hauria oponents a un
acord de correlació màxima de deu vegades entre el salari més alt i el més
baix? Hi hauria moltes protestes a càstigs fiscals a la precarietat laboral mitjançant
un impost a la contractació temporal? Quantes persones estarien en contra de
l’aplicació d’una  taxa a les
transaccions financeres per impedir l’especulació? En resum, en la situació
actual, és lícit exercir un control democràtic en l’economia?

El problema, en tot cas, és que hem interioritzat el
llenguatge i els valors d’aquells que s’han enriquit a costa de tots –els seus
beneficis han estat a canvi de la nostra seguretat econòmica i estat del
benestar-. En l’actualitat, el model dissenyat de permissivitat empresarial
(enviar sense recances a la incertesa de la desocupació milers de treballadors
per optimitzar beneficis no difereix massa de la solució final aplicada pels
nazis) s’ha de qüestionar. Com a la Llatinoamèrica dels setanta, en què es va
acabar amb les classes mitges i el model keynesià, la radicalitat no prové de
les minories militants, sinó de l’àmplia majoria de moderats que reclamen
l’aplicació de criteris morals en una economia cada vegada més semblant a una religió
destructiva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!